«Americanah» o quan ja no ens importa Ulisses

 

«There are some novels that tell a great story and others that make you change the way you look at the world. Chimamanda Ngozi Adichie’s Americanah is a book that manages to do both». Amb aquestes paraules Elizabeth Day començava la seva ressenya sobre Americanah, publicada a The Guardian, el 15 d’abril de 2013. Podeu llegir-la sencera aquí.

Americanah és una novel·la total —tan total com ho pot ser una novel·la al segle XXI—, d’estructura clàssica i formalment realista. La història narra el periple d’unes vides que canvien —de temps i de lloc—, i explica la biografia de personatges que creixen, que abandonen i retroben somnis, que deixen el país d’origen i que tornen a casa. En realitat, Americanah explica la història de sempre, que tampoc no és poca cosa. Una barreja de viatge d’Ulisses, experiència proustiana i amor romàntic, que ara i adès dona bons resultats. En aquest sentit, la història que explica no és que sigui una gran història, és que és la «història», la que constantment es formula: la mateixa. I és això el que fa que la novel·la esdevingui total (ho he dit ja, tan total com ho pot ser una novel·la escrita el segle XXI, és a dir, no gaire). Però no és això el que fa d’aquesta novel·la una gran novel·la, perquè hi trobem coses millors que imitar les passes d’Odisseu durant vint anys

Day elogia la novel·la i posa damunt la taula molts dels temes dels quals tracta però, al meu entendre, deixa d’esmentar les dues coses més importants que la travessen: el feminisme, que la impregna des de la primera fins a la darrera pàgina; i la capacitat d’evidenciar el racisme. Té raó Day quan diu que aquesta és una novel·la que et fa canviar la manera de veure el món, però aquesta premissa només es pot adreçar als lectors no racialitzats del suplement literari del seu diari. És revelador com Americanah, amb les seves reflexions intel·ligents i mordaces, evidencia els prejudicis de l’Occident cristià i, en conseqüència, del gran capital (per metonímia, no em prengueu per literal, sóc sempre retòrica).

Delatant els nostres prejudicis és com la novel·la canvia la nostra visió del món. En aquest sentit, Americanah il·lumina i palesa una realitat a la qual jo no he pogut accedir per experiència pròpia. Però a la qual m’incorporo ara, no gràcies a la meva vida, sinó a les meves lectures, i per això és meravellosa la bona literatura. Perquè corrobora que som ignorants en moltes coses i que els punts de vista i les perspectives poden definir la nostra concepció del món. I que aquesta concepció del món està determinada per coses que moltes vegades se’ns escapen i que va bé posar-nos a prova i practicar l’empatia, emocional i intel·lectual.

Però Chimamanda Ngozi Adichie fa encara més coses: demostra que els clàssics universals tenen de clàssic el que nosaltres vulguem concedir i evidencia que la seva universalitat té la mateixa categoria que la de les formigues a qualsevol jardí. Per si no quedar clar: una categoria insignificant, que varia segons el context.

La novel·la s’obre i es tanca de manera perfecta. Parlem d’Ulisses, però no parlem d’Ulisses, ni l’Odisseu d’Homer ni el de Kavafis tenen gaire cosa a veure amb Ifemelu, la figura femenina protagonista d’Americanah. Ni ella torna a la família i a la llar (com fa l’Ulisses d’Homer) ni s’apropa a la mort (com en el cas de Kavafis).

Ifemelu no torna a un lloc de confort. El seu retorn no és un retorn, encara que ho sembli, el seu retorn és un tornar a començar. No hi ha acomodament, ni descans, i aquesta és la gran diferència respecte als “grans clàssics de la literatura occidental”.

En la voluntat de tornar a Nigèria, en la voluntat de tornar al primer amor, hi ha una pulsió fundacional en la qual tot pot ser inaugurat de nou. Un present on sempre és primavera. Un camí que sempre és ignot.

Llegiu-la.