Autor: Montse

Contra el cànon

«The Grass is Singing», quan els llibres et trien a tu

La meva primera experiència amb Doris Lessing va ser el Quadern daurat, que vaig llegir l’any 2001. Aleshores la meva consciència feminista encara no s’havia desvetllat del tot i jo anava buscant el meu lloc al món (encara el busco, les coses no han canviat tant com perquè pensi que hi ha res permanent i l’observació i l’experiència corroboren la meva hipòtesi). Em va agradar el plantejament de la novel·la i em va semblar molt original i vaig sentir certa decepció, que s’emmirallava en la de la protagonista, per la situació caòtica de l’esquerra a Europa (la novel·la es va publicar l’any 1962), i pel desencantament cap al comunisme en general i la Unió Soviètica en concret com a solució possible al militarisme capitalista dels Estats Units i de l’OTAN.

Quan la vaig acabar de llegir i, seguint l’exemple de la protagonista, vaig començar a escriure un quadern, però en comptes de daurat, el vaig triar negre, d’acord amb les meves inquietuds del moment.

Anys després vaig llegir Mara i Dann, que no em va agradar gens. I vaig decidir que no llegiria res més de Lessing, i que el Nobel que li acabaven de donar —corria l’any 2007—, com de costum, era una cosa absurda que no tenia res a veure amb el meu gust ni la meva sensibilitat. Read more

Ressenyes d’estiu

En aquesta època de Netflix, classes de ioga, reunions de l’escala, vida social en parella, concerts, intendència domèstica, estudi de llengües modernes, reivindicació feminista, criança i feina assalariada alimentícia, queda poc espai per a l’exercici de l’escriptura per plaer i, encara menys, per a la crítica literària. Una no pot estar a tot. I com deia la meva àvia, qui molt abraça, poc estreny.

Així que, més que una ressenya, he decidit escriure quatre impressions sobre les lectures d’aquest darrer estiu, amb la voluntat de no esperar més per fer una nova entrada al blog i que no es continuïn acumulant els llibres. Read more

Revisionisme i crítica literària

Jordi Gracia. La resistencia silenciosa. Barcelona, 2004. Anagrama

 

Los humanistas y los intelectuales aceptan la idea
de que uno puede leer novelas de categoría y matar y mutilar,
porque el mundo de la cultura está disponible
para esa suerte de camuflaje

Edward Said

El mundo, el texto y el crítico

 

Introducció

L’única manera d’afrontar un text és l’esperit crític; sigui aquest text literari o assagístic. Els autors i els crítics, però, no sempre compleixen aquesta premissa i, fins i tot, moltes vegades, arriben a subvertir-la.

En aquest sentit, i en l’anàlisi que ens ocupa, farem bona la frase de Derrida, citant Montaigne «Nos tenemos que dedicar a interpretar las interpretaciones más que a interpretar las cosas»[1]. I això esdevé imprescindible quan intentem llegir una obra com aquesta, les característiques de la qual ens fan desconfiar constantment de les intencions del seu autor. Jordi Gracia, contràriament al que es pressuposa, no fa un estudi seriós, rigorós ni científic i les seves conclusions, si és que algú és capaç d’extreure’n alguna en el miasma caòtic de dates, anècdotes i hagiografies que atapeeixen l’obra, són maniquees i esbiaixades. L’obra, tot i que demostra una tasca àrdua de recerca i investigació, no és capaç de mantenir cap de les seves tesis de manera coherent i acaba esdevenint un reguitzell de contradictio in terminis, que no demostren ni expliquen res del que l’autor promet al començament.

La idoneïtat de ressenyar un text com aquest, encara que ja han passat més de catorze anys des de la seva publicació, continua vigent en aquests dies, i potser més ara que mai, en què els poders de l’Estat es neguen a reconèixer el que la societat civil reclama i l’equidistància s’alia amb el feixisme i els seus esbirros.

Read more

“Trincheras permanentes”, femenino plural vs. masculino singular

Empiezo a escribir esta reseña con música de Rosendo de fondo, tarareo el estribillo y me doy cuenta de que él debe ser uno de los pocos, si no el único, rockero español feminista. Estar enamorada de él desde los 15 años no ayuda a ser objetiva, pero creo que, en este caso, el amor (platónico, por supuesto) no me obceca.

No sé porque he elegido a Rosendo para empezar a escribir sobre Trincheras permanentes, normalmente no escucho música cuando escribo cosas serias. Y cuando digo cosas serias, me refiero a cosas que no son ficción y que no dependen solamente de mi voluntad y de mi imaginación, eso es, en concreto, poesía y narrativa. Las reseñas son cosas serias, diría que casi científicas, y más cuando tratan sobre obras que atañen a nuestras vidas. No las propias vidas, que también, sino las vidas de todas.

Hubo un tiempo en que yo leía sin pistas, sin más ayuda que mi instinto y mi incipiente sentido crítico. Corrían los ochenta y yo era una preadolescente tímida y curiosa, no había bibliotecas en nuestros barrios, pero aunque las hubiera habido, tampoco habría encontrado mucho que leer, me temo. Los años han pasado, y de qué manera, y ahora el relato feminista ha salido de las instituciones y de las universidades y ha asaltado el dominio de lo cotidiano. Se habla de feminismos (en plural), de cuidados y de economía feminista en centros sociales, en cooperativas, en asociaciones, en los cafés y en las plazas. A la salida de los colegios y en las colas de los cines. En los parques, en los bares, en la cama. Evidentemente, sigue sin ser el pensamiento hegemónico, y en la guerra contra el heteropatriarcado y el capitalismo todavía nos quedan muchas batallas por librar (recogiendo el símil de las trincheras permanentes del título de esta obra). Read more