Categoria: Crítica literària

Revisionisme i crítica literària

Jordi Gracia. La resistencia silenciosa. Barcelona, 2004. Anagrama

 

Los humanistas y los intelectuales aceptan la idea
de que uno puede leer novelas de categoría y matar y mutilar,
porque el mundo de la cultura está disponible
para esa suerte de camuflaje

Edward Said

El mundo, el texto y el crítico

 

Introducció

L’única manera d’afrontar un text és l’esperit crític; sigui aquest text literari o assagístic. Els autors i els crítics, però, no sempre compleixen aquesta premissa i, fins i tot, moltes vegades, arriben a subvertir-la.

En aquest sentit, i en l’anàlisi que ens ocupa, farem bona la frase de Derrida, citant Montaigne «Nos tenemos que dedicar a interpretar las interpretaciones más que a interpretar las cosas»[1]. I això esdevé imprescindible quan intentem llegir una obra com aquesta, les característiques de la qual ens fan desconfiar constantment de les intencions del seu autor. Jordi Gracia, contràriament al que es pressuposa, no fa un estudi seriós, rigorós ni científic i les seves conclusions, si és que algú és capaç d’extreure’n alguna en el miasma caòtic de dates, anècdotes i hagiografies que atapeeixen l’obra, són maniquees i esbiaixades. L’obra, tot i que demostra una tasca àrdua de recerca i investigació, no és capaç de mantenir cap de les seves tesis de manera coherent i acaba esdevenint un reguitzell de contradictio in terminis, que no demostren ni expliquen res del que l’autor promet al començament.

La idoneïtat de ressenyar un text com aquest, encara que ja han passat més de catorze anys des de la seva publicació, continua vigent en aquests dies, i potser més ara que mai, en què els poders de l’Estat es neguen a reconèixer el que la societat civil reclama i l’equidistància s’alia amb el feixisme i els seus esbirros.

Read more

“Ubik”, la natura de la realitat

Llegim per aprendre, fins i tot, quan no en som conscients. I escrivim per recordar.

He estat dubtant de la idoneïtat d’aquesta ressenya, del meu personal «escriure per recordar». Són dies, aquests, que ens criden a l’acció més que a la reflexió però, la majoria de les vegades, cal reflexionar abans d’actuar. Ubik és una d’aquelles lectures a les quals sempre torno. Dick és un autor al qual sempre torno, i Ubik es va convertir en un amor per a tota la vida des de la pàgina 2. Quan agafes aquesta novel·la no importa si hi ha una revolució en marxa o si el món s’enfonsa al teu voltant. La lectura és absorbent i pertorbadora. El cert és que també llegim i escrivim per evadir-nos de la realitat. Però, en el cas de Philip K. Dick, de quina realitat? La realitat és real? La realitat existeix? Read more

«Puro fuego» o la sororitat

 

One of the axioms of traditional literary study has been that “great literature” represents “universal” experiences. But as more women and people of diverse ethnic and class backgrounds have begun to study literature, that notion has come into question. What had appeared universal to the once homogeneous group that studied literature and defined was “great” as well —a group almost entirely composed of white upper- and upper-middle-class males— does not seem so to the now heterogeneous group.1

L’objectiu de començar a escriure crítiques literàries responia a la voluntat de ressenyar llibres com aquest de la Carol Joyce Oates, al fet de construir una norma pròpia, allunyada dels estereotips de la literatura wasp, patriarcal i patrícia. Que el cànon literari (i especialment el cànon occidental) és una entelèquia construïda per homes blancs, heterosexuals (la immensa majoria de les vegades) i de classe alta no és una cosa que s’hagi descobert abans-d’ahir, com es pot veure en la cita que encapçala aquesta ressenya; però sí que és una realitat que passa moltes vegades desapercebuda perquè la majoria d’acadèmics, ressenyistes, crítics literaris i lectors no són capaços d’interpretar les obres per ells mateixos i se cenyeixen a la norma. Read more

«Paseos con mi madre», el passejant en la multitud

Cubierta_PaseosConMiMadre

«La retórica suspende radicalmente la lógica y abre posibilidades vertiginosas a aberraciones referenciales […] la poesía consigue su máximo poder de convicción desde el momento en que renuncia a toda aspiración de verdad»[1]

Vaig apropar-me a aquesta obra atreta pels comentaris de gent que l’havia llegida abans, pel tema de la cura, reflectit en la relació amb la mare, per la seva plasmació de la vida a l’extraradi, per “el homenaje a los bloques de edificios que rodean Barcelona”.

Vaig llegir la novel·la buscant aquestes coses, però no vaig trobar res d’això. A canvi, vaig descobrir una obra bella, engranada en una memòria que no és nostàlgica, perquè és dialèctica, perquè, també, és història.

I, sobretot, vaig llegir una obra que parla de gent que conec, vaig llegir una obra –diria que per primera vegada a la vida– que parla de mi, que m’interpel·la directament i que estableix un paisatge referencial que és el meu. El meu barri, els meus records, els meus ionquis, també. La meva infantesa i la meva adolescència que es tornen més dignes, perquè hi ha algú que ha escrit el nom d’un carrer que és pel que jo passava cada dia en tornar de l’escola. Un carrer que a la meva memòria infantil sempre serà el carrer que em connecta amb els orígens.

Read more