Categoria: Crítica literària

“Ubik”, la natura de la realitat

Llegim per aprendre, fins i tot, quan no en som conscients. I escrivim per recordar.

He estat dubtant de la idoneïtat d’aquesta ressenya, del meu personal «escriure per recordar». Són dies, aquests, que ens criden a l’acció més que a la reflexió però, la majoria de les vegades, cal reflexionar abans d’actuar. Ubik és una d’aquelles lectures a les quals sempre torno. Dick és un autor al qual sempre torno, i Ubik es va convertir en un amor per a tota la vida des de la pàgina 2. Quan agafes aquesta novel·la no importa si hi ha una revolució en marxa o si el món s’enfonsa al teu voltant. La lectura és absorbent i pertorbadora. El cert és que també llegim i escrivim per evadir-nos de la realitat. Però, en el cas de Philip K. Dick, de quina realitat? La realitat és real? La realitat existeix? Read more

«Puro fuego» o la sororitat

 

One of the axioms of traditional literary study has been that “great literature” represents “universal” experiences. But as more women and people of diverse ethnic and class backgrounds have begun to study literature, that notion has come into question. What had appeared universal to the once homogeneous group that studied literature and defined was “great” as well —a group almost entirely composed of white upper- and upper-middle-class males— does not seem so to the now heterogeneous group.1

L’objectiu de començar a escriure crítiques literàries responia a la voluntat de ressenyar llibres com aquest de la Carol Joyce Oates, al fet de construir una norma pròpia, allunyada dels estereotips de la literatura wasp, patriarcal i patrícia. Que el cànon literari (i especialment el cànon occidental) és una entelèquia construïda per homes blancs, heterosexuals (la immensa majoria de les vegades) i de classe alta no és una cosa que s’hagi descobert abans-d’ahir, com es pot veure en la cita que encapçala aquesta ressenya; però sí que és una realitat que passa moltes vegades desapercebuda perquè la majoria d’acadèmics, ressenyistes, crítics literaris i lectors no són capaços d’interpretar les obres per ells mateixos i se cenyeixen a la norma. Read more

«Paseos con mi madre», el passejant en la multitud

Cubierta_PaseosConMiMadre

«La retórica suspende radicalmente la lógica y abre posibilidades vertiginosas a aberraciones referenciales […] la poesía consigue su máximo poder de convicción desde el momento en que renuncia a toda aspiración de verdad»[1]

Vaig apropar-me a aquesta obra atreta pels comentaris de gent que l’havia llegida abans, pel tema de la cura, reflectit en la relació amb la mare, per la seva plasmació de la vida a l’extraradi, per “el homenaje a los bloques de edificios que rodean Barcelona”.

Vaig llegir la novel·la buscant aquestes coses, però no vaig trobar res d’això. A canvi, vaig descobrir una obra bella, engranada en una memòria que no és nostàlgica, perquè és dialèctica, perquè, també, és història.

I, sobretot, vaig llegir una obra que parla de gent que conec, vaig llegir una obra –diria que per primera vegada a la vida– que parla de mi, que m’interpel·la directament i que estableix un paisatge referencial que és el meu. El meu barri, els meus records, els meus ionquis, també. La meva infantesa i la meva adolescència que es tornen més dignes, perquè hi ha algú que ha escrit el nom d’un carrer que és pel que jo passava cada dia en tornar de l’escola. Un carrer que a la meva memòria infantil sempre serà el carrer que em connecta amb els orígens.

Read more

«Voces de Chernóbil», una reflexió sobre l’horror

voces-de-chernobil

«El proceso clínico de las enfermedades radiactivas dura catorce días. A los catorce días, el enfermo muere…» (p. 37)

Les catàstrofes més punyents són les ocasionades per la intervenció humana. Cap Déu no podria imaginar inferns com els que creem a la terra, cap monstre no hi podria viure. En una escala de Richter del terror jo li donaria deu punts a la bomba atòmica i, per extensió, a l’energia nuclear.

Decidir de fer una ressenya sobre Voces de Chernóbil m’ha tingut paralitzada durant els darrers mesos. Se m’han acumulat altres textos i altres lectures per ressenyar, però la urgència postposada d’aquesta en concret, ha impedit que pogués fer res més que pensar-hi, encallada, recordant la funció de la crítica (lectura, interpretació, valoració). Read more

«Jane Eyre», obra feminista

jane eyre_OK.indd

“Vuelves a mí porque el asesino siempre vuelve al lugar del crimen”.
Óscar Hahn, Mal de amores

Hi ha quelcom de tornar al lloc del crim en agafar les lectures de l’adolescència i mirar-les amb els ulls de la maduresa. Hi ha una obstinació demiúrgica, una voluntat ferma de canviar el passat; potser, fins i tot, d’esborrar el crim. Perquè només hi ha un motiu pel qual les lectores reincidents vulguem tornar al lloc del crim i és fer veure que el crim no ha existit mai, que la lectura canònica d’una obra ja no ens serveix, que farem la nostra, d’interpretació, i reescriurem la nostra memòria. La paraula (Ordet) i el miracle. La possibilitat de canviar el passat i, sobretot, de construir el futur i el present. Read more