Categoria: Literatura del segle XX

El text: «1080 recetas» de Simone Ortega

Siguem prosaiques, és quan pelo patates que m’arriba la inspiració i m’he d’asseure a la taula de la cuina, amb el sopar a mitges, perquè no puc deturar les ganes i la necessitat d’escriure. Ara mateix, hi ha una ensadilla russa esperant a ser enllestida.

Aquests dies m’he vist arrossegada, com tanta altra gent, per la voràgine que ens obliga a omplir el [poc] temps lliure que ens queda. M’he submergit en la lectura, revisió i exegesi de les 1080 recetas de Simone Ortega; algunes de les quals s’han materialitzat en una pràctica culinària caòtica —com la cuinera que les ha dut a terme—, amb resultats d’execució desiguals, depenent de la teca (el text) i dels comensals (el context—el públic).

El context és sempre tan important! El context ho és tot. Tranquils, no faré una diatriba sobre les virtuts i meravelles de l’estètica de la recepció. Quan es refereix a la meva cuina estic disposada a assumir les contingències del New Criticism i oblidar-me que una vegada vaig estimar Gadamer i l’hermenèutica. Aquí estaria més a prop de la crítica feminista (com no, sempre útil) i dels estudis culturals que em van seduir en la meva joventut i em van dur a la renúncia dels meus principis. És de dones sàvies admetre els errors i assumir que allò que semblava cert i inamovible, potser no ho era tant.

Defensaré les teories de l’Edward Said fins a la darrera gota de la meva sang, també amb aquest llibre. Però ara no estem parlant de crítica literària en majúscules, estem parlant de la interpretació d’un text que, com la majoria dels bons escrits de cuina, té quelcom de sagrada escriptura i de llibre guia. No es tracta només de llegir allò que és visible, literal i evident, perquè en les receptes que cada lectora-executora tria hi ha també la voluntat d’assolir l’inefable, la veritat oculta, el misteri. [Les meves favorites fins ara: l’estofat de cigrons amb bacallà i espinacs, les albergínies farcides i la massa per a pizza].

Es pot arribar al coneixement a través de la ciència, de l’experiència i també, de la intuïció i de la poesia, i posar en pràctica un receptari de cuina és trobar el camí des de totes tres maneres.

L’obra de Simone Ortega, publicada per primera vegada el 1972 per l’editorial Alianza, és immune als pas dels anys, i ens demostra, entre moltes altres coses, que el temps es pot detenir, si volem que així sia. Però, ara, el context m’obliga a tornar a l’ensaladilla russa i les endívies amb roquefort.

 

 

«The Grass is Singing», quan els llibres et trien a tu

La meva primera experiència amb Doris Lessing va ser el Quadern daurat, que vaig llegir l’any 2001. Aleshores la meva consciència feminista encara no s’havia desvetllat del tot i jo anava buscant el meu lloc al món (encara el busco, les coses no han canviat tant com perquè pensi que hi ha res permanent i l’observació i l’experiència corroboren la meva hipòtesi). Em va agradar el plantejament de la novel·la i em va semblar molt original i vaig sentir certa decepció, que s’emmirallava en la de la protagonista, per la situació caòtica de l’esquerra a Europa (la novel·la es va publicar l’any 1962), i pel desencantament cap al comunisme en general i la Unió Soviètica en concret com a solució possible al militarisme capitalista dels Estats Units i de l’OTAN.

Quan la vaig acabar de llegir i, seguint l’exemple de la protagonista, vaig començar a escriure un quadern, però en comptes de daurat, el vaig triar negre, d’acord amb les meves inquietuds del moment.

Anys després vaig llegir Mara i Dann, que no em va agradar gens. I vaig decidir que no llegiria res més de Lessing, i que el Nobel que li acabaven de donar —corria l’any 2007—, com de costum, era una cosa absurda que no tenia res a veure amb el meu gust ni la meva sensibilitat. Read more

Ressenyes d’estiu

En aquesta època de Netflix, classes de ioga, reunions de l’escala, vida social en parella, concerts, intendència domèstica, estudi de llengües modernes, reivindicació feminista, criança i feina assalariada alimentícia, queda poc espai per a l’exercici de l’escriptura per plaer i, encara menys, per a la crítica literària. Una no pot estar a tot. I com deia la meva àvia, qui molt abraça, poc estreny.

Així que, més que una ressenya, he decidit escriure quatre impressions sobre les lectures d’aquest darrer estiu, amb la voluntat de no esperar més per fer una nova entrada al blog i que no es continuïn acumulant els llibres. Read more