Categoria: Literatura del segle XXI

Lectures no tan fàcils

 

Lectura fácil de Cristina Morales, Barcelona, Anagrama, 2018. Foto de la coberta.

 

Lectures no tan fàcils

Me parece un gesto profundamente neoliberal lo de decirle al lector qué tiene que pensar sobre lo que está leyendo y creo que empobrece el contenido de la obra. Lo vuelve unidimensional. Qué tragedia.

Fragment de l’entrevista de @FrancescMiro a Cristina Morales, Diario.es, 18 de juny de 2020.

Jo, com a amant de la crítica literària, de l’hermenèutica, com a defensora de la funció de la interpretació i de la valoració, li he de portar la contrària a Cristina Morales en aquesta afirmació. Tot i que puc estar d’acord amb ella en tota la resta.

Hem entrat de ple en el món distòpic que temia en la meva adolescència. La majoria de gent que m’envolta sembla no adonar-se’n, i jo faig monòlegs passejant per la vora del mar a un ritme de 7,2 km/h, pensant que potser el vent m’escolta, perquè les meves amigues riuen i no semblen parar atenció al desastre que vindrà.

No és l’ordre celeste el que ens abat, ni una conspiració de farmacèutiques produint vacunes que ens tornaran estèrils, com si no hagués sentit prou ximpleries ja aquesta setmana, inclosos els arguments de persones desconegudes que volen besar-me sense mascareta (a mi no te m’hi acostis a menys de dos metres!).

El capitalisme extractiu i de vigilància; els tractats de lliure comerç, que destrueixen ecosistemes i llibertats individuals i col·lectives; l’opressió dels estats al servei dels mercats i el feixisme que vesteix robes noves, però és el d’abans i el de sempre,  són els enemics que ens anihilen, i no una mare terra amb consciència i voluntat de venjança (això seria massa bonic per ser real, perquè la justícia poètica només la trobem a la ficció, darrerament).

S’ha de trencar la lògica del sistema. Hem assimilat el paradigma econòmic actual com a natural. I no hi ha res de natural en viure en un sistema que ens anorrea i que ens etiqueta en funció del nostre èxit laboral i de la nostra capacitat de consum. El capitalisme és imparable, si no hi lluitem en contra. El control social exercit pels estats i per les grans corporacions és un buc enorme que va a la deriva, que ens arrossega i que ens negarà si no hi oposem resistència. És clar que podem continuar tancant els ulls, vivint en el nostre món individual (cadascuna en el seu); podem continuar practicant la insolidaritat i la manca d’empatia. Però també podem triar el contrari, exercir la generositat, la solidaritat, escoltar les persones que ens envolten, ser amables, restar presents. I encara podem fer més, podem deixar que ens desvetllin la consciència, podem despertar de Màtrix, podem travessar el mirall i podem sortir de la caverna.

Hi ha unes quantes obres que tenen la funció d’entretenir-nos i de sacsejar-nos a la vegada. Cristina Morales practica una escriptura intel·ligent des d’un domini absolut dels recursos estilístics, de la política i del tema que tracta. La seva obra, Lectura fácil, és un oxímoron, perquè aquesta no és una novel·la fàcil de llegir ni fàcil de pair. No perquè tingui un llenguatge complicat ni perquè expliqui històries que ens siguin llunyanes, sinó perquè fa que les veiem des d’una altra perspectiva; ens les descobreix i en les mostra amb una claredat que passaria desapercebuda si no fos pel seu èmfasi i per la veu que ha triat per explicar-les. El punt de vista es converteix en l’origen de la transformació, l’espurna que dinamitarà les velles idees al seu pas.

Morales posa damunt la taula veritats evidents, reivindica la paraula per explicitar les coses. És quan anomenem, quan posem un substantiu i, de vegades, un adjectiu a allò que sentim, que esdevé realitat. I això és el que ens manca, dir a les coses pel seu nom. Un estat, un sistema, que segrega les persones en funció de les seves capacitats mentals, quan és aquest mateix estat, aquest mateix sistema, qui decideix que és capacitat i que no ho és, és un estat feixista.

I torno al principi, hem pres per naturals coses que no ho són. Hem decidit que és normatiu i que no ho és.

Com amb el capital, l’estat mental de les persones, especialment si són dones i només s’infligeixen mal a elles mateixes, és només una qüestió de paradigma, de quadre i escena. Aprendre a acceptar els diferents, a comprendre’ls, és la pedra angular del canvi de sistema. Una societat basada en una normalitat bàrbara, en la qual les que no encaixen són bandejades, és una societat que mereix desaparèixer.

Cristina Morales ho diu clar. Ho explica de manera divertida i didàctica. Aconsegueix l’empatia, és més, aconsegueix l’epifania. Lectura fácil és una obra genial, d’una autora excepcional i lúcida, irònica, revulsiva i subversiva. Copsa la realitat i somou els fonaments de les nostres consciències i dels nostres prejudicis.

En aquests temps en què els premis literaris diuen tan poc i són tan poc significatius, aquesta obra trenca la norma i és mereixedora dels elogis i els llorers. Llegiu-la, jo no us diré què heu de pensar, són les diferents veus narratives de la novel·la les que us guiaran.

 

El prodigi de llegir “Ignot”

Vaig enllestir aquest estiu la lectura d’Ignot, però fins ara no he trobat el moment de posar ordre a les notes que vaig prendre mentre llegia ni a les converses que vaig tenir després amb El último fragmento. Tots dos compartim la fascinació per la literatura en general, i per la literatura de Baixauli; en particular; de fet, i si no recordo malament, va ser ell qui em va inculcar l’enlluernament per la seva obra. No passa sovint que tens la sospita d’estar llegint un clàssic viu. Per això vam celebrar la publicació d’Ignot amb entusiasme i amb una expectació semblant a la de remotes nits de reis. Read more

Jo també soc una pedra, «Boulder»

Coberta de Boulder, d’Eva Baltasar

 

La millor manera de fer vacances d’una mateixa és a través de la literatura, ni borratxeres, ni concerts en directe, ni sexe en grup (això m’ho han explicat, ho juro, a més, ara tampoc no es podria…). No hi ha res més adient per fugir de la pròpia vida que la lectura d’una bona novel·la, fins i tot quan decideixes evadir-te amb un text com ara Boulder, on tot és introspecció, consciència i coneixement. La prosa reflexiva de l’obra es pot interpretar com el monòleg interior d’una veu narrativa que explica el món des de dins i on tot —i sense matisos— és subjectiu.

La lírica —i no només la lírica— d’Eva Baltasar té molt més a veure amb Virginie Despentes que amb Bukowski, el jo poètic, crec que podem parlar de jo poètic en una novel·la com aquesta, té molts més deutes amb l’escriptora francesa que amb el masclista de Buck (no sé per què algú hi vol trobar semblances). I podem establir similituds entre les vicissituds de la francesa i les anades i vingudes dels personatges de Baltasar, també a Permagel, potser especialment a Permagel.

Abans de continuar, però, us faig una recomanació, si no heu llegit la novel·la (cosa que es pot fer en dues tardes, perquè el ritme narratiu és vertiginós i addictiu) i sou d’aquelles que senten que una lectura queda espatllada si en sabeu el final, atureu-vos aquí. El text que segueix conté referències a l’obra que us podrien fer malbé la màgia del final. Read more

«Americanah» o quan ja no ens importa Ulisses

 

«There are some novels that tell a great story and others that make you change the way you look at the world. Chimamanda Ngozi Adichie’s Americanah is a book that manages to do both». Amb aquestes paraules Elizabeth Day començava la seva ressenya sobre Americanah, publicada a The Guardian, el 15 d’abril de 2013. Podeu llegir-la sencera aquí.

Americanah és una novel·la total —tan total com ho pot ser una novel·la al segle XXI—, d’estructura clàssica i formalment realista. La història narra el periple d’unes vides que canvien —de temps i de lloc—, i explica la biografia de personatges que creixen, que abandonen i retroben somnis, que deixen el país d’origen i que tornen a casa. En realitat, Americanah explica la història de sempre, que tampoc no és poca cosa. Una barreja de viatge d’Ulisses, experiència proustiana i amor romàntic, que ara i adès dona bons resultats. En aquest sentit, la història que explica no és que sigui una gran història, és que és la «història», la que constantment es formula: la mateixa. I és això el que fa que la novel·la esdevingui total (ho he dit ja, tan total com ho pot ser una novel·la escrita el segle XXI, és a dir, no gaire). Però no és això el que fa d’aquesta novel·la una gran novel·la, perquè hi trobem coses millors que imitar les passes d’Odisseu durant vint anys Read more

Ressenyes d’estiu

En aquesta època de Netflix, classes de ioga, reunions de l’escala, vida social en parella, concerts, intendència domèstica, estudi de llengües modernes, reivindicació feminista, criança i feina assalariada alimentícia, queda poc espai per a l’exercici de l’escriptura per plaer i, encara menys, per a la crítica literària. Una no pot estar a tot. I com deia la meva àvia, qui molt abraça, poc estreny.

Així que, més que una ressenya, he decidit escriure quatre impressions sobre les lectures d’aquest darrer estiu, amb la voluntat de no esperar més per fer una nova entrada al blog i que no es continuïn acumulant els llibres. Read more