Lectures no tan fàcils

 

Lectura fácil de Cristina Morales, Barcelona, Anagrama, 2018. Foto de la coberta.

 

Lectures no tan fàcils

Me parece un gesto profundamente neoliberal lo de decirle al lector qué tiene que pensar sobre lo que está leyendo y creo que empobrece el contenido de la obra. Lo vuelve unidimensional. Qué tragedia.

Fragment de l’entrevista de @FrancescMiro a Cristina Morales, Diario.es, 18 de juny de 2020.

Jo, com a amant de la crítica literària, de l’hermenèutica, com a defensora de la funció de la interpretació i de la valoració, li he de portar la contrària a Cristina Morales en aquesta afirmació. Tot i que puc estar d’acord amb ella en tota la resta.

Hem entrat de ple en el món distòpic que temia en la meva adolescència. La majoria de gent que m’envolta sembla no adonar-se’n, i jo faig monòlegs passejant per la vora del mar a un ritme de 7,2 km/h, pensant que potser el vent m’escolta, perquè les meves amigues riuen i no semblen parar atenció al desastre que vindrà.

No és l’ordre celeste el que ens abat, ni una conspiració de farmacèutiques produint vacunes que ens tornaran estèrils, com si no hagués sentit prou ximpleries ja aquesta setmana, inclosos els arguments de persones desconegudes que volen besar-me sense mascareta (a mi no te m’hi acostis a menys de dos metres!).

El capitalisme extractiu i de vigilància; els tractats de lliure comerç, que destrueixen ecosistemes i llibertats individuals i col·lectives; l’opressió dels estats al servei dels mercats i el feixisme que vesteix robes noves, però és el d’abans i el de sempre,  són els enemics que ens anihilen, i no una mare terra amb consciència i voluntat de venjança (això seria massa bonic per ser real, perquè la justícia poètica només la trobem a la ficció, darrerament).

S’ha de trencar la lògica del sistema. Hem assimilat el paradigma econòmic actual com a natural. I no hi ha res de natural en viure en un sistema que ens anorrea i que ens etiqueta en funció del nostre èxit laboral i de la nostra capacitat de consum. El capitalisme és imparable, si no hi lluitem en contra. El control social exercit pels estats i per les grans corporacions és un buc enorme que va a la deriva, que ens arrossega i que ens negarà si no hi oposem resistència. És clar que podem continuar tancant els ulls, vivint en el nostre món individual (cadascuna en el seu); podem continuar practicant la insolidaritat i la manca d’empatia. Però també podem triar el contrari, exercir la generositat, la solidaritat, escoltar les persones que ens envolten, ser amables, restar presents. I encara podem fer més, podem deixar que ens desvetllin la consciència, podem despertar de Màtrix, podem travessar el mirall i podem sortir de la caverna.

Hi ha unes quantes obres que tenen la funció d’entretenir-nos i de sacsejar-nos a la vegada. Cristina Morales practica una escriptura intel·ligent des d’un domini absolut dels recursos estilístics, de la política i del tema que tracta. La seva obra, Lectura fácil, és un oxímoron, perquè aquesta no és una novel·la fàcil de llegir ni fàcil de pair. No perquè tingui un llenguatge complicat ni perquè expliqui històries que ens siguin llunyanes, sinó perquè fa que les veiem des d’una altra perspectiva; ens les descobreix i en les mostra amb una claredat que passaria desapercebuda si no fos pel seu èmfasi i per la veu que ha triat per explicar-les. El punt de vista es converteix en l’origen de la transformació, l’espurna que dinamitarà les velles idees al seu pas.

Morales posa damunt la taula veritats evidents, reivindica la paraula per explicitar les coses. És quan anomenem, quan posem un substantiu i, de vegades, un adjectiu a allò que sentim, que esdevé realitat. I això és el que ens manca, dir a les coses pel seu nom. Un estat, un sistema, que segrega les persones en funció de les seves capacitats mentals, quan és aquest mateix estat, aquest mateix sistema, qui decideix que és capacitat i que no ho és, és un estat feixista.

I torno al principi, hem pres per naturals coses que no ho són. Hem decidit que és normatiu i que no ho és.

Com amb el capital, l’estat mental de les persones, especialment si són dones i només s’infligeixen mal a elles mateixes, és només una qüestió de paradigma, de quadre i escena. Aprendre a acceptar els diferents, a comprendre’ls, és la pedra angular del canvi de sistema. Una societat basada en una normalitat bàrbara, en la qual les que no encaixen són bandejades, és una societat que mereix desaparèixer.

Cristina Morales ho diu clar. Ho explica de manera divertida i didàctica. Aconsegueix l’empatia, és més, aconsegueix l’epifania. Lectura fácil és una obra genial, d’una autora excepcional i lúcida, irònica, revulsiva i subversiva. Copsa la realitat i somou els fonaments de les nostres consciències i dels nostres prejudicis.

En aquests temps en què els premis literaris diuen tan poc i són tan poc significatius, aquesta obra trenca la norma i és mereixedora dels elogis i els llorers. Llegiu-la, jo no us diré què heu de pensar, són les diferents veus narratives de la novel·la les que us guiaran.

 

El prodigi de llegir “Ignot”

Vaig enllestir aquest estiu la lectura d’Ignot, però fins ara no he trobat el moment de posar ordre a les notes que vaig prendre mentre llegia ni a les converses que vaig tenir després amb El último fragmento. Tots dos compartim la fascinació per la literatura en general, i per la literatura de Baixauli; en particular; de fet, i si no recordo malament, va ser ell qui em va inculcar l’enlluernament per la seva obra. No passa sovint que tens la sospita d’estar llegint un clàssic viu. Per això vam celebrar la publicació d’Ignot amb entusiasme i amb una expectació semblant a la de remotes nits de reis. Read more

Jo també soc una pedra, «Boulder»

Coberta de Boulder, d’Eva Baltasar

 

La millor manera de fer vacances d’una mateixa és a través de la literatura, ni borratxeres, ni concerts en directe, ni sexe en grup (això m’ho han explicat, ho juro, a més, ara tampoc no es podria…). No hi ha res més adient per fugir de la pròpia vida que la lectura d’una bona novel·la, fins i tot quan decideixes evadir-te amb un text com ara Boulder, on tot és introspecció, consciència i coneixement. La prosa reflexiva de l’obra es pot interpretar com el monòleg interior d’una veu narrativa que explica el món des de dins i on tot —i sense matisos— és subjectiu.

La lírica —i no només la lírica— d’Eva Baltasar té molt més a veure amb Virginie Despentes que amb Bukowski, el jo poètic, crec que podem parlar de jo poètic en una novel·la com aquesta, té molts més deutes amb l’escriptora francesa que amb el masclista de Buck (no sé per què algú hi vol trobar semblances). I podem establir similituds entre les vicissituds de la francesa i les anades i vingudes dels personatges de Baltasar, també a Permagel, potser especialment a Permagel.

Abans de continuar, però, us faig una recomanació, si no heu llegit la novel·la (cosa que es pot fer en dues tardes, perquè el ritme narratiu és vertiginós i addictiu) i sou d’aquelles que senten que una lectura queda espatllada si en sabeu el final, atureu-vos aquí. El text que segueix conté referències a l’obra que us podrien fer malbé la màgia del final. Read more

«Mítia Karamàzov, la culpa com a virtut»

Tinc un somni recurrent que fa més de vint anys que dura i que es materialitza de diferents maneres. Una persona, coneguda o desconeguda, en funció de les nits, em dona una carta que jo estic desitjant llegir. De vegades, la carta apareix a la bústia del pis dels meus pares o a l’eixida de casa de l’àvia. Sovint el sobre és blanc, sense destinatària. De tant en tant és vermell, amb lletres negres, d’una cal·ligrafia que reconeixeré fins i tot amb els ulls tancats, embenats i colgada en una tomba.

Dins del somni, tinc la certesa que en aquesta carta es troba la clau de tots els enigmes i la solució de cada misteri. Sé que el que hi ha escrit no em podrà decebre i acomplirà les meves expectatives perquè trobaré la «veritat» i, en conseqüència, la «felicitat».

Però, com no podria ser d’una altra manera, tractant-se del meu subconscient, sempre em desperto abans de poder llegir-la. Als meus somnis es despleguen terratrèmols, plagues, tempestes, guerres, assassinats i enfonsaments de l’Atlàntida, qualsevol cosa, qualsevol esdeveniment, abans de saber què s’hi diu. I això és totalment el contrari del que em passa quan enceto llibres com Els germans Karamàzov. Obrir les pàgines d’aquesta novel·la provoca la consumació immediata dels anhels. Tot és aquí. La condició humana en tots els seus vessants, des de la infantesa fins a la vellesa, plasmada en tota mena de personatges que, en comptes de ser arquetípics, s’erigeixen en individualitats úniques, polièdriques i fascinants. I cada individu esdevé univers i tot allò que passa constel·la una narració que està teixida amb la ironia, la intel·ligència i la sensibilitat.

Llegir Dostoievski és descobrir el món, atansar la veritat, descobrir esbalaïda la vida i el que comporta. L’experiència de llegir esdevé vital, ineludible i primordial. La lectura és aprenentatge i consciència. I et reconeixes, però també t’estranyes i et meravelles i et desconcertes. I ho entens. Entens coses que semblaven complicades, i les entens perquè les veus evolucionar i canviar en un personatge concret. I t’emociones, i t’entristeixes i t’enfades i te n’alegres.

Els germans Karamàzov , segons el meu punt de vista, és la millor obra de Dostoievski, perquè va saber aglutinar tots els temes de novel·les anteriors en aquesta, perquè ho abraça tot i ho fa de manera absolutament reeixida. La ironia i la veu del narrador acompanyen la lectura al llarg de l’obra. És un autor-demiürg que dissimula ser-ho i que sent simpatia pels seus personatges, i que deixa, aparentment, el seu judici en mans del lector.

Hi ha moltes coses extraordinàries en aquesta novel·la, però avui em venia de gust parlar de la culpa, que travessa l’obra de principi a fi. La culpa en tots els seus aspectes, la dels culpables que no senten culpa pels seus actes horribles i la dels que senten culpa tot i no ser responsables més que dels seus sentiments.

Els personatges de Dostoievski accepten les conseqüències dels seus actes fins al final, sense queixa, sabent que la culpa que senten ja és el propi càstig. I aquesta culpa, en la persona de Dimitri Karamàvoz, que se sap innocent del crim que l’imputen, és una culpa que esdevé virtut. Conscient de tot el que ha fet malfet al llarg de la seva vida, Dimitri (Mítia) s’arroga el deure de pagar per tota la seva violència i per tota la injustícia comesa, però pel que no estar disposat a respondre és pels actes que no ha perpetrat. I és per això que està segurament disposat a eludir la justícia i escapar la deportació. En assumir les conseqüències del seu comportament s’esmena, no menteix ni eludeix la penitència i, és a través d’aquesta penitència que s’ennobleix i, per tant, el sentiment de penediment que el tortura esdevé virtut.

En el temps que corren, la culpa també pot ser una virtut per a nosaltres, sabent que el que patim pels actes comesos i la consciència d’aquesta culpa, i no cap altre càstig imposat des de fora, és l’únic que ens dignifica.

Perquè res, sembla dir-nos Dostoievski, és capaç d’infringir més reparació que la nostra pròpia consciència penedida.

El text: «1080 recetas» de Simone Ortega

Siguem prosaiques, és quan pelo patates que m’arriba la inspiració i m’he d’asseure a la taula de la cuina, amb el sopar a mitges, perquè no puc deturar les ganes i la necessitat d’escriure. Ara mateix, hi ha una ensadilla russa esperant a ser enllestida.

Aquests dies m’he vist arrossegada, com tanta altra gent, per la voràgine que ens obliga a omplir el [poc] temps lliure que ens queda. M’he submergit en la lectura, revisió i exegesi de les 1080 recetas de Simone Ortega; algunes de les quals s’han materialitzat en una pràctica culinària caòtica —com la cuinera que les ha dut a terme—, amb resultats d’execució desiguals, depenent de la teca (el text) i dels comensals (el context—el públic).

El context és sempre tan important! El context ho és tot. Tranquils, no faré una diatriba sobre les virtuts i meravelles de l’estètica de la recepció. Quan es refereix a la meva cuina estic disposada a assumir les contingències del New Criticism i oblidar-me que una vegada vaig estimar Gadamer i l’hermenèutica. Aquí estaria més a prop de la crítica feminista (com no, sempre útil) i dels estudis culturals que em van seduir en la meva joventut i em van dur a la renúncia dels meus principis. És de dones sàvies admetre els errors i assumir que allò que semblava cert i inamovible, potser no ho era tant.

Defensaré les teories de l’Edward Said fins a la darrera gota de la meva sang, també amb aquest llibre. Però ara no estem parlant de crítica literària en majúscules, estem parlant de la interpretació d’un text que, com la majoria dels bons escrits de cuina, té quelcom de sagrada escriptura i de llibre guia. No es tracta només de llegir allò que és visible, literal i evident, perquè en les receptes que cada lectora-executora tria hi ha també la voluntat d’assolir l’inefable, la veritat oculta, el misteri. [Les meves favorites fins ara: l’estofat de cigrons amb bacallà i espinacs, les albergínies farcides i la massa per a pizza].

Es pot arribar al coneixement a través de la ciència, de l’experiència i també, de la intuïció i de la poesia, i posar en pràctica un receptari de cuina és trobar el camí des de totes tres maneres.

L’obra de Simone Ortega, publicada per primera vegada el 1972 per l’editorial Alianza, és immune als pas dels anys, i ens demostra, entre moltes altres coses, que el temps es pot detenir, si volem que així sia. Però, ara, el context m’obliga a tornar a l’ensaladilla russa i les endívies amb roquefort.