El text: «1080 recetas» de Simone Ortega

Siguem prosaiques, és quan pelo patates que m’arriba la inspiració i m’he d’asseure a la taula de la cuina, amb el sopar a mitges, perquè no puc deturar les ganes i la necessitat d’escriure. Ara mateix, hi ha una ensadilla russa esperant a ser enllestida.

Aquests dies m’he vist arrossegada, com tanta altra gent, per la voràgine que ens obliga a omplir el [poc] temps lliure que ens queda. M’he submergit en la lectura, revisió i exegesi de les 1080 recetas de Simone Ortega; algunes de les quals s’han materialitzat en una pràctica culinària caòtica —com la cuinera que les ha dut a terme—, amb resultats d’execució desiguals, depenent de la teca (el text) i dels comensals (el context—el públic).

El context és sempre tan important! El context ho és tot. Tranquils, no faré una diatriba sobre les virtuts i meravelles de l’estètica de la recepció. Quan es refereix a la meva cuina estic disposada a assumir les contingències del New Criticism i oblidar-me que una vegada vaig estimar Gadamer i l’hermenèutica. Aquí estaria més a prop de la crítica feminista (com no, sempre útil) i dels estudis culturals que em van seduir en la meva joventut i em van dur a la renúncia dels meus principis. És de dones sàvies admetre els errors i assumir que allò que semblava cert i inamovible, potser no ho era tant.

Defensaré les teories de l’Edward Said fins a la darrera gota de la meva sang, també amb aquest llibre. Però ara no estem parlant de crítica literària en majúscules, estem parlant de la interpretació d’un text que, com la majoria dels bons escrits de cuina, té quelcom de sagrada escriptura i de llibre guia. No es tracta només de llegir allò que és visible, literal i evident, perquè en les receptes que cada lectora-executora tria hi ha també la voluntat d’assolir l’inefable, la veritat oculta, el misteri. [Les meves favorites fins ara: l’estofat de cigrons amb bacallà i espinacs, les albergínies farcides i la massa per a pizza].

Es pot arribar al coneixement a través de la ciència, de l’experiència i també, de la intuïció i de la poesia, i posar en pràctica un receptari de cuina és trobar el camí des de totes tres maneres.

L’obra de Simone Ortega, publicada per primera vegada el 1972 per l’editorial Alianza, és immune als pas dels anys, i ens demostra, entre moltes altres coses, que el temps es pot detenir, si volem que així sia. Però, ara, el context m’obliga a tornar a l’ensaladilla russa i les endívies amb roquefort.