El prodigi de llegir “Ignot”

Vaig enllestir aquest estiu la lectura d’Ignot, però fins ara no he trobat el moment de posar ordre a les notes que vaig prendre mentre llegia ni a les converses que vaig tenir després amb El último fragmento. Tots dos compartim la fascinació per la literatura en general, i per la literatura de Baixauli; en particular; de fet, i si no recordo malament, va ser ell qui em va inculcar l’enlluernament per la seva obra. No passa sovint que tens la sospita d’estar llegint un clàssic viu. Per això vam celebrar la publicació d’Ignot amb entusiasme i amb una expectació semblant a la de remotes nits de reis.

La veritat és que tot i ser una bona novel·la, Ignot no posseeix les qualitats de La cinquena planta i L’home manuscrit, ni arriba a la seva excel·lència. L’obra està plena de moments brillants i d’imatges excepcionals. La metàfora del mar de tinta, en la qual tot està per escriure o tot ja està escrit. I o bé estem atrapats o bé sortim, conduïts sempre de la mà del narrador (o hauria de dir de l’autor?). El símil de l’arxiu on s’hi acumulen tot de papers i obres, en una amalgama desordenada, és significativa, però caldria fer un avís sobre la funció social de l’arxiu i deixar de veure’l com un lloc on van a parar les coses que ja no serveixen, perquè un arxiu és totalment el contrari del que plasma aquesta idea  (vegeu això per a més informació).

Els personatges que circulen per l’obra creen rutes per les quals nosaltres deambularem després. Hi ha una sensació brutal d’anar construint la novel·la a mesura que vas llegint-la. I hi trobes referències al realisme i la literatura d’aventures (El Comte de Montecristo, Edmund, que es diu igual que el comte, i també troba un tresor) però tots aquests camins, així que s’encreuen i es troben, no acaben de constituir l’obra com a un tot cohesionat i coherent. La voluntat del mirall fragmentat, a la manera de Rodoreda i no del mirall al llarg del camí d’Stendhal, s’imposa no com a tècnica literària, sinó com a fracàs de l’estructura narrativa. Malgrat aquesta fallida en el conjunt, i això és el que fa tan gran Baixauli, Ignot és sens dubte una de les millors novel·les publicades durant el 2020.

Aquest tipus de textos en què tot trontolla i tot sembla transformar-se, on la realitat es deforma i l’evidència es detura, remeten a la paràbola del viatger a l’espai (però a l’inrevès). Nosaltres detenim el temps exterior en l’interval de la lectura, l’existència interrompuda, l’alè suspès, mentre vides i segles i universos es fan i es desfan, i quan acabem la novel·la i tanquem el llibre, mirem al nostre voltant i veiem que tot, fora nostre, resta igual i que som només nosaltres les que hem canviat.

És per això que no puc estar d’acord en el fet que “Només en l’art hi ha miracles.” (p. 192). Llegir és executar un miracle i llegir Baixauli, encara que sigui en una obra no tan reeixida com Ignot, és sobretot transcendir el quotidià i arribar al prodigi.