«Jane Eyre», obra feminista

jane eyre_OK.indd

“Vuelves a mí porque el asesino siempre vuelve al lugar del crimen”.
Óscar Hahn, Mal de amores

Hi ha quelcom de tornar al lloc del crim en agafar les lectures de l’adolescència i mirar-les amb els ulls de la maduresa. Hi ha una obstinació demiúrgica, una voluntat ferma de canviar el passat; potser, fins i tot, d’esborrar el crim. Perquè només hi ha un motiu pel qual les lectores reincidents vulguem tornar al lloc del crim i és fer veure que el crim no ha existit mai, que la lectura canònica d’una obra ja no ens serveix, que farem la nostra, d’interpretació, i reescriurem la nostra memòria. La paraula (Ordet) i el miracle. La possibilitat de canviar el passat i, sobretot, de construir el futur i el present.

Perquè en termes d’hermenèutica no hi ha res de més revolucionari que mirar una obra amb els ulls propis i escopir (metafòricament) la cara (també metafòrica) del senyor Harold Bloom.

Jane Eyre no és una novel·la feminista (i tampoc no és una novel·la gòtica) però pot llegir-se perfectament des dels paràmetres del feminisme sense que la seva estructura trontolli, ans al contrari: la interpretació feminista de Jane Eyre confereix a l’obra més profunditat que una anàlisi marxista o psicològica.

Puc estar d’acord en què Jane Eyre és una novel·la romàntica però, contràriament al que diu alguna crítica, no és una novel·la moral. El punt moralitzant de l’obra no hi és enlloc i només es justifica des de lectures reaccionàries de la novel·la. La protagonista no sent misericòrdia sinó gratitud. I la gratitud té molt més a veure amb la justícia que la misericòrdia.

No existeix una dicotomia entre el bé i el mal ni un “final feliç” d’acord als preceptes de la bona conducta. El personatge de Jane no posseeix les característiques d’una dona angelicata i, Bertha Mason, que es podia considerar la seva antítesi és, en realitat, el Doppelgänger de Jane, i no és una dona fatal, sinó una víctima del patriarcat i el colonialisme. Per saber més sobre la categorització dels personatges femenins escrits per dones al segle XIX podeu consultar l’obra (meravellosa i imprescindible) de Susan Gubar i Sandra M. Gilbert The Madwoman in the Attic (1979).

Hi ha tres punts fonamentals en la construcció de la novel·la: l’absència de la mare com a font de tots els mals, la salvació (intel·lectual, no moral) a través de l’amor sincer i la importància de la indepedència (econòmica i amorosa) de la dona per a l’adveniment de la felicitat pròpia.

És fa difícil entrar en més detalls sense descobrir la trama (i el final) a aquelles lectores que encara no coneguin l’obra. Cal dir, però, que la novel·la sencera és un al·legat a favor de la independència de les dones i que llegir-la sense prejudicis esdevé una experiència literària reveladora i absolutament satisfactòria.