Jo també soc una pedra, «Boulder»

Coberta de Boulder, d’Eva Baltasar

 

La millor manera de fer vacances d’una mateixa és a través de la literatura, ni borratxeres, ni concerts en directe, ni sexe en grup (això m’ho han explicat, ho juro, a més, ara tampoc no es podria…). No hi ha res més adient per fugir de la pròpia vida que la lectura d’una bona novel·la, fins i tot quan decideixes evadir-te amb un text com ara Boulder, on tot és introspecció, consciència i coneixement. La prosa reflexiva de l’obra es pot interpretar com el monòleg interior d’una veu narrativa que explica el món des de dins i on tot —i sense matisos— és subjectiu.

La lírica —i no només la lírica— d’Eva Baltasar té molt més a veure amb Virginie Despentes que amb Bukowski, el jo poètic, crec que podem parlar de jo poètic en una novel·la com aquesta, té molts més deutes amb l’escriptora francesa que amb el masclista de Buck (no sé per què algú hi vol trobar semblances). I podem establir similituds entre les vicissituds de la francesa i les anades i vingudes dels personatges de Baltasar, també a Permagel, potser especialment a Permagel.

Abans de continuar, però, us faig una recomanació, si no heu llegit la novel·la (cosa que es pot fer en dues tardes, perquè el ritme narratiu és vertiginós i addictiu) i sou d’aquelles que senten que una lectura queda espatllada si en sabeu el final, atureu-vos aquí. El text que segueix conté referències a l’obra que us podrien fer malbé la màgia del final.

La novel·la comença in media res. No sabem d’on ve la protagonista-narradora, ni quins són els motius que la porten a allunyar-se dels altres i a buscar una feina en la cuina d’un vaixell. Ho intuirem al llarg de la història, tot i que no sabrem mai res del seu passat. La trama transcorre lineal sense visites retrospectives i si el que esperem és un mòbil pretèrit que justifiqui els seus actes, no el trobarem. I ni falta que fa. La construcció del personatge no necessita més explicacions que les que la veu narrativa ens ofereix, en directe, en primera persona, en present d’indicatiu. La mise en scène presenta un personatge fort i independent, sense nom, no serà fins que una dona estableix amb ella una relació afectivo-sexual i la tria que podrem anomenar-la, i el nom elegit és Boulder.

Un personatge que a mi m’ha recordat el Marlow de Conrad a El cor de les tenebres, i aquest primer paral·lelisme em porta a trobar més semblances. La Samsa no és el Kurtz, però se li assembla d’una manera remota i no sabrem mai què pensa ni què la mou; i Islàndia no és el Congo ocupat i colonitzat per Leopold II, però bé serveix com a al·legoria de terra devastada —en aquest cas, erma– i de gent amb la qual la protagonista no pot establir vincles si no és a través del sexe o de les borratxeres amb el seu amic Ragnar.

L’anterior novel·la d’Eva Baltasar, Permagel, també fa referència en el seu títol a elements que tenen a veure amb la geologia. Si jo fos Eva Baltasar triaria Carboni com a títol final de la trilogia, perquè el carboni és l’origen de la vida i també perquè el carboni pot convertir-se en diamant i conté aquesta dualitat entre mineral i vida orgànica. Queda dit i és una proposta desinteressada. Captatio benevolentiae adreçada a l’autora finalitzada, podem seguir.

Pel que fa a la Boulder (la protagonista, no la novel·la), prou de circumloquis, la metàfora és clara, no cal explicar res, i la Samsa, la dona de la qual s’enamora, és visionària en un cert sentit, ja que li atorga un nom que li escau, per la seva raresa, per la seva solitud, per la seva fortalesa. Podríem dir que la veu de la Samsa esdevé en certa manera la veu de l’autora (i deus ex machina, en aquest cas, només a l’hora de posar noms).

I sobre això dels noms i de la importància del llenguatge com a modificador de la realitat haurem de parlar un altre dia. La llengua és un producte històric, que diria Sapir —sense Whorf, no us atabaleu, fidels a la Carme Junyent— i en aquesta novel·la, la llengua és una concepció del món. Fins i tot en el fet que la Boulder no es digui a ella mateixa mare un cop que ha nascut la Tinna. M’heu de creure, aquesta no és una novel·la sobre la maternitat, la maternitat hi surt, si voleu, és el pretext perquè la Boulder descobreixi que la vida que viu no és la vida que val la pena ser viscuda. Però això ja ho sabia abans, des del moment que va decidir que volia sortir de casa i treballar hores i hores, i troba una food-truck per realitzar els seus somnis, que no són gaire enlairats, però que resulten irrealitzables en una societat capitalista i patriarcal. La maternitat només és un clau més en el taüt en què s’havia convertit la seva existència, si voleu i ho concedeixo, el decisiu i definitiu.

Per a novel·les sobre la maternitat, com a tema amb majúscules, jo parlaria de Frankenstein, però ja hi tornarem un altre dia. En canvi, Boulder més aviat es deixa interpretar com a novel·la sobre l’isolament, sobre la vida en parella i sobre les concessions que hi fem, i sobre la possibilitat de continuar vivint després d’assumir que hem arribat a un lloc on ja no volem ser-hi, on potser no hem volgut ser-hi mai.

La Boulder decideix sortir d’aquest atzucac i el seu sentit comú esdevé valentia en una societat que ens demana que no travessem mai els límits d’allò que ens ha estat imposat, de vegades, fins i tot, per nosaltres mateixes. Així que sí, deixeu-me que ho digui alt i clar, la novel·la té un final feliç i l’esperança s’hi rabeja.