La ciutat que vindrà, notes crítiques sobre «La revolta que viurem»

la-revolta-web

La crítica literària exercida lliurement és, quasi sempre, més una reflexió sobre la pròpia vida que un exercici hermenèutic sobre l’obra dels altres. Des d’aquesta certesa autors tan lúcids com John Updike són no només capaços de matar «el crític literari» metafòricament, sinó que també poden assassinar-lo —amb el primer objecte punxant que troben— després d’assaltar casa seva a la nit (mala bava, nocturnitat i traïdoria). Espero, però, no haver de córrer la mateixa sort.

De vegades, quan es practica la crítica literària podem anar més enllà, el text ens transcendeix i ja no cal que parlem de nosaltres mateixes perquè és el text qui parla per nosaltres, sobre nosaltres i de nosaltres. La revolta que viurem és una d’aquestes obres que fan que la lectura sigui no només entreteniment, sinó també reconeixement i descoberta.

Aquesta és una novel·la sobre una ciutat. Una ciutat que és Barcelona, però que és totes les metròpolis modernes i postmodernes, i que és també Nínive. La Nínive que cal transformar per fer-la habitable i humana. La Nínive que Jonàs, i les que són com Jonàs, hauran de canviar a cops de revolta. I La revolta que viurem és també una novel·la de personatges i sobre la capacitat de les persones de modificar les coses i lluitar contra les injustícies i a favor dels encontres.

La revolta que viurem no és novel·la fàcil. I no ho és perquè els temes que tracta són massa complexos i tenen massa envergadura per fer una llegida ràpida per veure de què va l’argument. L’obra narra les peripècies vitals d’uns personatges concrets en una ciutat concreta. Però, també, dibuixa el camí d’unes busques gegantines en el nostre rellotge mental i emocional. És pot no compartir l’experiència vital narrada, i es pot no estar d’acord amb la tesi, però els engranatges que posa en marxa la lectura d’aquesta obra tenen a veure no amb la memòria concreta d’un moment històric concret, sinó amb la memòria en el seu sentit històric i dialèctic, com a combustible per posar en marxar idees, vides i mons.

La novel·la se sosté en tres pilars bàsics: ciutat, personatges i història-memòria.

La ciutat com a topos universal, però també aquesta ciutat concreta (Barcelona) amb la seva història, la seva memòria i les seves cicatrius. No és escenari, és presència, organisme viu, organisme en canvi constant. La ciutat, en aquesta dimensió narrativa, no és descrita, sinó evocada, una mica a la manera de Baudelaire. I és la ciutat que era i que és, però també és la ciutat que vindrà.

Els personatges es defineixen en funció de la relació que mantenen amb la ciutat i amb la multitud. Però també es defineixen en la relació que mantenen entre ells i en la relació que mantenen amb la memòria, amb la seva pròpia història i amb la història comuna. I la memòria i la història s’imbriquen, es creen discursos paral·lels i la narració guanya en profunditat. Així s’estableix una triple connexió que teixeix la xarxa viva de personatges, ciutats i història i projecta tant el passat com el futur.

Nínive i Jonàs. Jonàs i el ventre de la balena que, com la panxa del bou, és recer maternal contra les ires divines, les ires paternes i les del capital (i això no és només una crítica psicoanalítica, és també exegesi bíblica i cartografia del desig). Jonàs, també, com a flanêur. El flanêur de Baudelaire, una altra vegada Baudelaire! Jonàs i Amèlia. Amèlia mare i vent a la cara. Amèlia com a memòria i com a projecció del futur. Judit. Djamila. Que vénen i van i es queden o no es queden.

La gran fita de La revolta que viurem és la capacitat de connectar amb lectores a les quals la història que s’explica és aliena. Com diria Walter Benjamin sobre els poemes de Baudelaire: «lectores a los que la lectura de la lírica pone en dificultades». En el cas que ens ocupa canvieu la paraula «lírica» per «reivindació social i política». Et voilà!

El bateig de foc com a escriptor de ficció d’un autor que té moltes coses per dir.