«Mítia Karamàzov, la culpa com a virtut»

Tinc un somni recurrent que fa més de vint anys que dura i que es materialitza de diferents maneres. Una persona, coneguda o desconeguda, en funció de les nits, em dona una carta que jo estic desitjant llegir. De vegades, la carta apareix a la bústia del pis dels meus pares o a l’eixida de casa de l’àvia. Sovint el sobre és blanc, sense destinatària. De tant en tant és vermell, amb lletres negres, d’una cal·ligrafia que reconeixeré fins i tot amb els ulls tancats, embenats i colgada en una tomba.

Dins del somni, tinc la certesa que en aquesta carta es troba la clau de tots els enigmes i la solució de cada misteri. Sé que el que hi ha escrit no em podrà decebre i acomplirà les meves expectatives perquè trobaré la «veritat» i, en conseqüència, la «felicitat».

Però, com no podria ser d’una altra manera, tractant-se del meu subconscient, sempre em desperto abans de poder llegir-la. Als meus somnis es despleguen terratrèmols, plagues, tempestes, guerres, assassinats i enfonsaments de l’Atlàntida, qualsevol cosa, qualsevol esdeveniment, abans de saber què s’hi diu. I això és totalment el contrari del que em passa quan enceto llibres com Els germans Karamàzov. Obrir les pàgines d’aquesta novel·la provoca la consumació immediata dels anhels. Tot és aquí. La condició humana en tots els seus vessants, des de la infantesa fins a la vellesa, plasmada en tota mena de personatges que, en comptes de ser arquetípics, s’erigeixen en individualitats úniques, polièdriques i fascinants. I cada individu esdevé univers i tot allò que passa constel·la una narració que està teixida amb la ironia, la intel·ligència i la sensibilitat.

Llegir Dostoievski és descobrir el món, atansar la veritat, descobrir esbalaïda la vida i el que comporta. L’experiència de llegir esdevé vital, ineludible i primordial. La lectura és aprenentatge i consciència. I et reconeixes, però també t’estranyes i et meravelles i et desconcertes. I ho entens. Entens coses que semblaven complicades, i les entens perquè les veus evolucionar i canviar en un personatge concret. I t’emociones, i t’entristeixes i t’enfades i te n’alegres.

Els germans Karamàzov , segons el meu punt de vista, és la millor obra de Dostoievski, perquè va saber aglutinar tots els temes de novel·les anteriors en aquesta, perquè ho abraça tot i ho fa de manera absolutament reeixida. La ironia i la veu del narrador acompanyen la lectura al llarg de l’obra. És un autor-demiürg que dissimula ser-ho i que sent simpatia pels seus personatges, i que deixa, aparentment, el seu judici en mans del lector.

Hi ha moltes coses extraordinàries en aquesta novel·la, però avui em venia de gust parlar de la culpa, que travessa l’obra de principi a fi. La culpa en tots els seus aspectes, la dels culpables que no senten culpa pels seus actes horribles i la dels que senten culpa tot i no ser responsables més que dels seus sentiments.

Els personatges de Dostoievski accepten les conseqüències dels seus actes fins al final, sense queixa, sabent que la culpa que senten ja és el propi càstig. I aquesta culpa, en la persona de Dimitri Karamàvoz, que se sap innocent del crim que l’imputen, és una culpa que esdevé virtut. Conscient de tot el que ha fet malfet al llarg de la seva vida, Dimitri (Mítia) s’arroga el deure de pagar per tota la seva violència i per tota la injustícia comesa, però pel que no estar disposat a respondre és pels actes que no ha perpetrat. I és per això que està segurament disposat a eludir la justícia i escapar la deportació. En assumir les conseqüències del seu comportament s’esmena, no menteix ni eludeix la penitència i, és a través d’aquesta penitència que s’ennobleix i, per tant, el sentiment de penediment que el tortura esdevé virtut.

En el temps que corren, la culpa també pot ser una virtut per a nosaltres, sabent que el que patim pels actes comesos i la consciència d’aquesta culpa, i no cap altre càstig imposat des de fora, és l’únic que ens dignifica.

Perquè res, sembla dir-nos Dostoievski, és capaç d’infringir més reparació que la nostra pròpia consciència penedida.