Motius per llegir, I

 

Matèria sense ànima

Tinc un defecte que poca gent coneix (en tinc molts d’altres que són públics, no cal patir per aquests). No estic segura si és un defecte en el sentit estricte que ara li atorguem a aquesta paraula en el català de l’any 2019. No és exactament una imperfecció. Potser és un desacoblament entre el meu cos i la meva ànima, potser, senzillament, és que no tinc ànima, cap mena d’ànima i que només sóc matèria. Cosa que jo sempre havia pensat, d’altra banda, però no ho havia pensat només respecte a mi. Jo abans, quan era més jove i agosarada, pensava que ningú no tenia ànima. Ara, després dels anys i de l’experiència, estic disposada a creure que hi ha gent, més digna d’afecte, més elevada i més bona persona que jo, que sí que té esperit.

Aquest defecte meu podria ajudar a la humanitat a discernir l’existència d’un ànima immaterial. Seria un experiment físic de gran valor i només caldria acompanyar-me una tarda a passejar per la ciutat, ni tan sols caldria parlar amb mi. Voluntàries?

El fet és que els sensors d’obertura de portes dels centres comercials, els hospitals i les estacions de tren no em detecten. Al principi vaig pensar que la meva matèria els resultava imperceptible. Podia ser, coses més estranyes s’han vist. Per això la primera vegada que em vaig quedar com un estaquirot davant la porta tancada d’un centre comercial no em vaig immutar. No va ser res que em sorprengués. En realitat i per ser sincera, em va resultar del tot natural. Si les persones m’ignoraven, si m’havia passat tota l’edat escolar passant desapercebuda a companys i professors, per què no havia de fer-ho també la tecnologia?

Durant anys vaig anar articulant estratègies per esquitllar-me en aquells llocs que semblaven prohibits per a mi. La disparitat d’estratègies tenia més a veure a no caure en la rutina i en l’avorriment que en una necessitat real de crear-ne moltes. N’hi ha prou amb quedar-se dissimulant al costat de les portes, esperant que entri o surti algú a qui les màquines sí prenguin en consideració. I no cal fer res més. La sospita que el motiu d’aquest fet i de fets anteriors de la meva vida estaven terriblement vinculats a la meva manca d’ànima no va arribar fins a molt després. Darrera de la suma de tot d’evidències, moltes de les quals magistralment exemplificades pel capitalisme i la societat de consum.

La meva manca d’ànima és el que m’empeny a buscar vides reals i tangibles a través de la literatura. I també a buscar vides com la meva, que les diferents veus narratives s’esforcen a amagar, però que jo intueixo, il·luminada pel meu propi coneixement, guiada pel meu estigma.

I, sí, senyores i senyors, és així, llegeixo -com escric- perquè no tinc ànima i la literatura és l’única cosa semblant a la immortalitat que una bèstia inanimada com jo podrà tenir mai.