«Paseos con mi madre», el passejant en la multitud

Cubierta_PaseosConMiMadre

«La retórica suspende radicalmente la lógica y abre posibilidades vertiginosas a aberraciones referenciales […] la poesía consigue su máximo poder de convicción desde el momento en que renuncia a toda aspiración de verdad»[1]

Vaig apropar-me a aquesta obra atreta pels comentaris de gent que l’havia llegida abans, pel tema de la cura, reflectit en la relació amb la mare, per la seva plasmació de la vida a l’extraradi, per “el homenaje a los bloques de edificios que rodean Barcelona”.

Vaig llegir la novel·la buscant aquestes coses, però no vaig trobar res d’això. A canvi, vaig descobrir una obra bella, engranada en una memòria que no és nostàlgica, perquè és dialèctica, perquè, també, és història.

I, sobretot, vaig llegir una obra que parla de gent que conec, vaig llegir una obra –diria que per primera vegada a la vida– que parla de mi, que m’interpel·la directament i que estableix un paisatge referencial que és el meu. El meu barri, els meus records, els meus ionquis, també. La meva infantesa i la meva adolescència que es tornen més dignes, perquè hi ha algú que ha escrit el nom d’un carrer que és pel que jo passava cada dia en tornar de l’escola. Un carrer que a la meva memòria infantil sempre serà el carrer que em connecta amb els orígens.

El narrador de l’obra (el jo poètic, si voleu, perquè abans que res, Paseos con mi madre és una obra de poesia) és un bard disfressat d’impostor. Un bard perquè canta les gestes dels subalterns de la societat (els de Gramsci, no els de Spivak) i un impostor perquè, encara que insinuï la seva pertinença al barri, se li escapen mots com “extrarradio”. Caldria veure quina és la funció d’aquesta impostura, si ve de sèrie o si és imposició d’editorial o de correcció d’estil. O si és potser, malgrat la captatio benevolentiae inicial, una confessió de l’assimilació –cultural, sentimental– de la metròpoli.

“Casi veinte años viviendo en esos pisos negros de Barcelona, de suelos de mosaico y tuberías de hierro, y sabiendo que ni uno de los pasos que he dado por sus aceras va a hacerme de esta ciudad, y así cada semana regreso a la periferia, al río, a los bloques, a la autopista, a las vías, cada vez en busca de una dosis de mí mismo. Pero nunca me encontraré tan lejos de mi historia como cuando llego a San Adrián, porque aquí ya no hay nada de lo que persigo.”

Quan parles del teu barri li dius pel nom: la Salut, Llefià, també San Adrián o Artigas/Artigues, el río, Campoamor. Només els que no hi han nascut ni hi han viscut mai poden referir-s’hi com a extraradi. Quan véns del barri, sempre seràs del barri. Sempre el portaràs a dins, com Kavafis carregava amb Alexandria.

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat quí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.[2]

I un impostor, també, perquè malgrat tot, es converteix en articulista, cronista i documentalista de la ciutat a la qual diu que no pertany. Un flâneur (Baudelaire) i un passejant en la multitud (Poe).

Quan llegeixo algunes crítiques literàries, quan escolto els polítics parlant de mi (de l’extraradi) no puc evitar pensar en el llibre d’Edward Said, Orientalisme, en què explicita la construcció (política, cultural, de sotmetiment) sobre “Orient”. Pérez Andújar, a la manera d’un malabarista de les paraules i de les idees, basteix un discurs similar des de la poesia. Però hi ha afirmacions amb les quals estic totalment en contra:

En Barcelona, ser catalán consiste más en pertenecer a un estatus social que en pertenecer a un país.

I les interpreto com a metonímia d’una realitat que era –que continua sent– ben present a la perifèria de Barcelona, però que no serveix per a molts altres indrets. Per això la cita inicial d’aquesta ressenya. De vegades (en poesia), per dir la veritat, hem d’explicar mentides.

En els darrers mesos, els polítics han fet un ús absolutament indigne dels nostres barris (llegiu aquest revelador i interessantíssim article de la Montse Santolino). Acadèmics i il·luminats de diferent pelatge han tractat els meus avis de colons (no llegiu el manifest koiné, no val la pena, conserveu la bilis per coses més útils). I la nova política dels comuns, com diria Machado, “desprecia cuanto ignora”. En aquest panorama, en el que els que diuen parlar per nosaltres, en realitat, parlen contra nosaltres o, en el millor dels casos, parlen des de la condescendència i el paternalisme propi de societats occidentals contra orientals, l’obra de Pérez Andújar és un oasi en el desert.

Paseos con mi madre no és, ni de bon tros, un al·legat a favor d’assaltar el cel i prendre palaus d’hivern. És, ni més ni menys, que la constatació d’una realitat soterrada: la història dels factòtums de la ciutat postmoderna feta lírica, feta literatura.

 

[1] Parafraseando a Paul de Man. Eagleton, T. (1998). Walter Benjamin o hacia una crítica revolucionaria. Cátedra. Madrid.

[2] Fragment de “La ciutat” de K. Kavafis.