«Puro fuego» o la sororitat

 

One of the axioms of traditional literary study has been that “great literature” represents “universal” experiences. But as more women and people of diverse ethnic and class backgrounds have begun to study literature, that notion has come into question. What had appeared universal to the once homogeneous group that studied literature and defined was “great” as well —a group almost entirely composed of white upper- and upper-middle-class males— does not seem so to the now heterogeneous group.1

L’objectiu de començar a escriure crítiques literàries responia a la voluntat de ressenyar llibres com aquest de la Carol Joyce Oates, al fet de construir una norma pròpia, allunyada dels estereotips de la literatura wasp, patriarcal i patrícia. Que el cànon literari (i especialment el cànon occidental) és una entelèquia construïda per homes blancs, heterosexuals (la immensa majoria de les vegades) i de classe alta no és una cosa que s’hagi descobert abans-d’ahir, com es pot veure en la cita que encapçala aquesta ressenya; però sí que és una realitat que passa moltes vegades desapercebuda perquè la majoria d’acadèmics, ressenyistes, crítics literaris i lectors no són capaços d’interpretar les obres per ells mateixos i se cenyeixen a la norma.

La norma, la llei i la seva interpretació i aplicació emana dels qui tenen el poder polític, exercit directament o indirecta a través dels mecanismes de representació democràtics o, si cal, dictatorials. La norma no és neutral. La norma actua com un element que fixa les regles del joc a favor dels que la dicten, els que tenen el poder, tant en l’àmbit local com en l’internacional.2

Quan vaig descobrir que el positivisme no és neutral, que fins i tot el concepte universal no és universal (això li dec a Lucien Febvre i al seu Combat per la història) i que calia posicionar-se i prendre consciència crítica, va sorgir la pregunta. I ara què? Ara que fa anys que llegeixo les obres “canòniques”, que les frueixo, que les entenc i que m’agraden… on he d’anar a buscar els meus referents? Si això que llegeixo no té res a veure amb mi? Si això que llegeixo i que em volen fer creure que és “universal” no només no em posa en primera persona, sinó que em nega i m’elimina, on he d’anar a llegir? Quines han de ser les obres que configurin el meu dogma?

Això passa igual a les sèries i a les pel·lícules (llegiu aquesta meravella d’article del col·lectiu La Observatoria) quan et fan creure que la visió masculina és la visió “recta”, “normal”, “universal”.

Puro fuego: Confesiones de una banda de chicas (1996) és una d’aquestes obres que compleix tots els requisits per ser una obra predilecta. És, sobretot, una obra feminista. Una obra forta. Versemblant, que dibuixa la vida d’unes adolescents blanques de classe baixa en una ciutat assetjada pel masclisme, per l’anticomunisme i pel racisme.

Legs Sadovsky és l’heroïna tràgica que posa en marxa l’engranatge de la banda, que només necessitava una empenta per començar a caminar. Perquè la màquina s’alimenta de frustracions, injustícies i abusos.

I el reformatori és una gran metonímia sobre la societat, sobre el món i sobre la tirania d’un sistema que esclavitza les dones, i els negres, i els discapacitats… En aquestes circumstàncies l’única solució possible per sobreviure és la solidaritat entre les dones, la sororitat, el vincle que transforma les vides i les fa tornar dignes i valuoses.

Digueu-me que això no és universal. Digueu-me que el sotmetiment, la frustració i la insatisfacció de les dones no és universal. Digueu-me que la ràbia que batega en aquestes adolescents i que malda per sortir, i que ho arrabassa tot al seu pas no és universal.

I si algú us diu que esteu llegint «literatura de dones» o «literatura per a dones» li podeu dir que porteu tota la vida llegint obres que són parcials, partidistes i tendencioses en el millor dels casos, perquè en el pitjor seran obres racistes, masclistes i fanàtiques.

1. Warhol, Robin R; Price Herndl, Diane (Ed.) (1997): Feminisms. An Antology of Literary Theory and Criticism. Rutgers UP. New Jersey, p. 73. 

2. Pujol Moix, Jordi, dins Garner, Jason; Gassiot, Raimon; Pujol, Jordi; Zenobi, Laura (2010): Advocats combatius. Obrers rebels. Ecos Publicacions. Barcelona, p. 15.