Ressenyes d’estiu

En aquesta època de Netflix, classes de ioga, reunions de l’escala, vida social en parella, concerts, intendència domèstica, estudi de llengües modernes, reivindicació feminista, criança i feina assalariada alimentícia, queda poc espai per a l’exercici de l’escriptura per plaer i, encara menys, per a la crítica literària. Una no pot estar a tot. I com deia la meva àvia, qui molt abraça, poc estreny.

Així que, més que una ressenya, he decidit escriure quatre impressions sobre les lectures d’aquest darrer estiu, amb la voluntat de no esperar més per fer una nova entrada al blog i que no es continuïn acumulant els llibres.

Never Let me Go, de Kashuo Ishiguro, és una novel·la amb premisses interessants, que esdevé devastadora en la seva cruesa i que ens endinsa en uns paràmetres de ciència-ficció que semblarien llunyans, però com passa amb la majoria de distòpies que llegim el 2018,  no ens sorprèn, no ens sembla impossible, i que els personatges no siguin capaços de sortir de la situació en què es troben només posa de manifest que vivim en una època de capitalisme brutal i d’esperances desfetes. La novel·la no és gran cosa, però va cobrar una nova dimensió, quan per casualitat vaig trobar-me una nit amb l’adaptació cinematogràfica. La pel·lícula és tan desastrosa, que la novel·la sembla bona al seu costat.

A la vegada que llegia Never Let me Go, vaig llegir El cuento de la criada i, tot seguit, La mort i la primavera. I també, perquè era una novel·la que vaig comprar per Sant Jordi i encara no havia començat, vaig cometre l’error de llegir Patria, de Fernando Aramburu. Amb el rerefons històric, social, cultural i personal que tenia la història, Aramburu podia haver escrit una nova Antígona, però va preferir quedar-se en una versió basca d’Amar en tiempos revueltos. No val la pena insistir-hi més, tot el que jo podria dir, i molt més i molt més ben dit, ho podeu trobar aquí. És una ressenya d’Iban Zaldua, per a la revista Viento Sur, llarga, molt interessant i molt documentada.

I arribats a aquest punt em toca comparar dues obres que, per a ments no avesades a les acrobàcies de la imaginació, poden no tenir res en comú. Però les novel·les de Rodoreda (aquesta inacabada, pòstuma, edició de l’editor) i Atwood són fruit totes dues d’una mateixa llavor. Són obres colpidores, inquietants, i meravelloses. Mons distòpics sense esperança. Rodoreda és una muntanya. Rodoreda és l’Everest. Rodoreda és la millor narradora del segle XX. La força del seu llenguatge, la profunditat de la seva lírica, la validesa i la versemblança de les seves històries, la fan universal. L’obra d’Atwood és més impactant des del punt de vista mediàtic, i posa damunt la taula realitats que queden aparentment amagades per la societat patriarcal i de consum. En totes dues obres es deté el poder polític i social des de la dictadura.  I tenen en comú una cosa que moltes vegades passem per alt, i és que l’ordre social dictatorial no funcionaria sense la connivència i la col·laboració voluntària d’una part de la població.

Per als escèptics que no volen veure que el control també s’exerceix des del llenguatge (allò que no anomenem no existeix, allò que existeix canvia si ho anomenem d’una altra manera) i des de coses que ens poden semblar banals, com la roba, tant El cuento de la criada com La mort i la primavera demostren el contrari. Les criades vestides de vermell i sense nom, les esposes, vestides de blau. Els habitants de La mort i la primavera, amb el seu nom escrit a la soca d’un arbre (l’arbre fèretre que guardarà les seves ànimes), i no poden ser lliures ni una vegada morts.

El llenguatge ens condiciona, i a la manera de Dreyer, cal que tornem a prendre la paraula.