Revisionisme i crítica literària

Jordi Gracia. La resistencia silenciosa. Barcelona, 2004. Anagrama

 

Los humanistas y los intelectuales aceptan la idea
de que uno puede leer novelas de categoría y matar y mutilar,
porque el mundo de la cultura está disponible
para esa suerte de camuflaje

Edward Said

El mundo, el texto y el crítico

 

Introducció

L’única manera d’afrontar un text és l’esperit crític; sigui aquest text literari o assagístic. Els autors i els crítics, però, no sempre compleixen aquesta premissa i, fins i tot, moltes vegades, arriben a subvertir-la.

En aquest sentit, i en l’anàlisi que ens ocupa, farem bona la frase de Derrida, citant Montaigne «Nos tenemos que dedicar a interpretar las interpretaciones más que a interpretar las cosas»[1]. I això esdevé imprescindible quan intentem llegir una obra com aquesta, les característiques de la qual ens fan desconfiar constantment de les intencions del seu autor. Jordi Gracia, contràriament al que es pressuposa, no fa un estudi seriós, rigorós ni científic i les seves conclusions, si és que algú és capaç d’extreure’n alguna en el miasma caòtic de dates, anècdotes i hagiografies que atapeeixen l’obra, són maniquees i esbiaixades. L’obra, tot i que demostra una tasca àrdua de recerca i investigació, no és capaç de mantenir cap de les seves tesis de manera coherent i acaba esdevenint un reguitzell de contradictio in terminis, que no demostren ni expliquen res del que l’autor promet al començament.

La idoneïtat de ressenyar un text com aquest, encara que ja han passat més de catorze anys des de la seva publicació, continua vigent en aquests dies, i potser més ara que mai, en què els poders de l’Estat es neguen a reconèixer el que la societat civil reclama i l’equidistància s’alia amb el feixisme i els seus esbirros.

Perquè La resistencia silenciosa no és un llibre de crítica literària

L’antiga funció revolucionària de la crítica, la que somou les consciències, la que és reveladora i crea coneixement, s’ha esvaït en aquests temps en què la veritat i el rigor històric cotitzen a la baixa. Malauradament i, gràcies sobretot als seguidors de Derrida[2] —que no a Derrida mateix, i ja no el citaré més— ens trobem, en aquesta primera meitat del segle XXI amb una situació més desoladora que altra cosa, on abunden els crítics mercenaris i els crítics acadèmics solipsistes. Però no li donaré tota la culpa al postestructuralisme, perquè ha sabut crear un bon grapat de discursos que han posat sobre la taula debats necessaris i, moltes vegades, com en el cas del feminisme i els estudis subalterns, absolutament imprescindibles.

La crítica literària canònica és un mapa de l’infern on han desaparegut les certeses i les veritats —tret d’uns pocs casos excepcionals, la majoria dels quals no habiten en aquest país, i de vegades sembla que ni tan sols en aquest món— i viu tancada en la seva torre d’ivori, en promíscua connivència amb els poders econòmics i polítics que l’avalen i li donen menjar.

La resistencia silenciosa és un producte d’aquestes circumstàncies, i, per molt que es vulgui disfressar d’estudi seriós, no deixa de ser un assaig revisionista, que ofereix una visió idealitzada del falangisme, contraposant-lo al franquisme. Perquè, com ja he dit i, contràriament al que manifesta, l’autor no arriba a demostrar, en cap moment, l’existència d’una resistència de caràcter liberal (“silenciosa”, segons la seva definició, que és quasi un oxímoron) que combatés els engranatges del feixisme i del franquisme a Espanya. Gracia força els conceptes i dona noves definicions a termes com ara liberalisme, i crea grans figures retòriques, com per exemple «falangista honrado», barrejant la política no amb l’ètica, sinó amb la moral. El que aconsegueix és fer-se un gran embolic per intentar provar una cosa que és impossible que provi perquè mai cap resistència va poder ser silenciosa i mai no va existir un liberalisme real en la política espanyola (i avui menys que mai).

Falangisme versus feixisme

La finalitat de l’autor queda ben clara al pròleg quan diu, parlant de la seva situació i dels seus contemporanis, que «Somos los primeros democrátas de toda la vida [oblida que viure en democràcia no és ser democràta i en canvi pensa que viure sota un estat feixista i combregar amb ell és ser un resistent silenciós, curiós plantejament] en España y no sé si eso imprime carácter o lo quita, pero en todo caso a mí me hace vagamente incrédulo ante las fiebres revolucionarias que nublaron la vista, hace ya más de muchos años, a escritores que son hoy ejemplares. Conservan fotos viejas con zamarra gueveriana y patilla ancha, padecieron militancias clandestinas y cárceles verdaderas o imaginarias y vivieron baños bautismales en París o agotadoras promiscuidades de cuerpos y almas […] Esa historia no es la nuestra».

La declaració d’intencions del pròleg posa de manifest la banalitat de la seva proposta, perquè si el feixisme és un virus, poca cosa es pot fer des de la cultura o des de la política, o fins i tot des de la resistència.

«He querido atender al fascismo con la actitud de un epidemiólogo que observa y razona el comportamiento de los sujetos ante la enfermedad, como si el fascismo pudiera ceder algunas de sus claves estudiado como virus infeccioso que afecta indistintamente a sujetos cultos o incultos, inteligentes o idiotas. Los que aparecerán en este libro son todos cultos y sensibles y mientras unos supieron neutralizar la toxicidad del fascismo [com es neutralitza el feixisme sense destruir-lo] al primer golpe de vista, otros muchos reaccinaron al virus con un amplio espectro de respuestas: desde la infección total, entusiasta e incluso crónica de unos pocos, hasta la infección fingida o simulada, pasando por aquellos otros que presentan zonas dañadas de intensidad variable […] La motivación más honda de este libro es así teórica […] y quiere pensar sobre los preocedimentos infecciosos del irracionalismo fascista y sobre las terapias de desintoxicación que algunos emprendieron a voluntad propia […] Su hipótesis central es que la resistencia contra la barbarie empezó por un ejercicio de reducción lingüística, una cura de adelgazamiento retórico: poner a dieta la lengua del fascismo será el primer paso para resistirse a la infección mortal, ética  y política de la epidemia irracionalista. La desintoxicación debía empezar por aprender la lengua, aprender a rechazar el utillaje verbal de la propaganda fascista y repudiar la retórica idealizante del fascismo falangista.»

En aquest paràgraf menciona la importància de la llengua en la constitució, la consolidació i la defensa d’un estat feixista; però no torna a treure aquest tema fins a moltes pàgines més tard, de manera esbiaixada i remetent a l’obra de Kemplerer.[3] Si aquesta obra, a la manera de Klemperer —tot i que no combrego ni amb la prosa ni amb bona part de la ideologia que hi ha al darrere— intentés fer una anàlisi del llenguatge sota el franquisme, de la seva evolució i de com els autors (directors de cinema, autors teatrals i guionistes inclosos) en fan ús per burlar la censura i crear discursos crítics, estaríem davant de tota una altra cosa. Però, com he dit, el propòsit de Gracia no és fer un estudi real sobre unes circumstàncies històriques i culturals determinades, el seu objectiu és el text hagiogràfic i revisionista que justifica la veu dels seus amos i que a ell mateix li serveix per vindicar una tradició feta de focs d’artifici i d’escriptors, en la seva gran majoria, de mentida. Hi ha uns quants exemples que relacionen el feixisme a la malaltia i la perversió de la raó:

«la toxina fascista», en relació al feixisme; «intoxica a toda Europa», en relació al feixisme (p. 68) «Quisieron actuar de vitamínico ejemplar»; en relació a la República i als republicans (p. 70); «el cura falangista y enloquecido», en relació a Fermín Yzurdiaga (p.77); «una cura que pase por el control de sus peores enfermedades», en relació a la prosa (p. 84); «propias patologías», en referència als defectes de la democràcia (p. 91); «razón enferma», en relació al totalitarisme (p. 102) i així un llarg etcètera que no cabria en aquest article.

No tenint prou amb això, també apel·la a la llei de punto final que tant agrada a les dictadures i als seus hereus: «A la democracia le incumbe […] inspeccionar libremente el pasado sin protegerlo y sin castigar tampoco responsabilidades que no tienen hoy ni herederos ni legatarios» (p. 18). I encara: «Ojalá haya salido un libro revisionista, aunque me parece que el cualificativo de revisionista es pleonástico aplicado a los historiadores: o es revisionista, o es sólo parasitario de historiadores con otra biografía.» (p. 18).

Gracia, en parlar dels intel·lectuals que van optar pel bàndol sublevat diu que es van «equivocar». Baroja «se equivocó», Ortega «se equivoca»; Cambó, Gaziel i Pla, «como tantos otros, equivocó el cálculo». «¿Dónde estuvo el equícovo y cómo se forjó aquella alianza antinatura entre liberales y fascistas?». I jo em pregunto, des de quan és antinatura l’aliança entre el liberalisme i el feixisme i per què parla d’equívocs quan hauria de parlar de dialèctica? Si hi ha algú que tingui dubtes sobre l’aliança, perfectament natural, entre feixisme i liberalisme, que recordi la visita de Churchill a la Itàlia mussoliniana el gener de 1927, on va ser rebut de manera fastuosa i on quedà fascinat per la personalitat de Benito Mussolini.

La definició que Gracia fa de liberalisme, però, és una definició tallada a mida, construïda des d’un discurs que no és històric i que tampoc no és rigorós. Així, per a l’autor de La resistencia silenciosa el terme liberalisme «fluctúa semánticamente hacia dos polos que quiero evitar expresamente en este libro. Desde la izquierda, el liberalismo ha ido comúnmente asociado a la derecha de caverna y sacristía, militarista y muy reaccionaria, como si fuese el verdadero enemigo de la izquierda democrática. La izquierda revolucionaria —aquella que apenas sobrevive en el Occidente europeo—ha tenido que inventarse ese liberalismo como enemigo porque, en efecto, hubo un tiempo en que esa izquierda creyó en la ruptura, en la vía rápida de las soluciones drásticas y dictatoriales, a menudo de tipo totalitario y muy ajeno al parlamentarismo democrático. […] El liberalismo como tradición liberal es otra cosa, y más honda y verdaderamente esencial. Desde los años veinte del siglo XX, el liberalismo se opone al fascismo y al totalitarismo como idea política y sustrato cultural. El liberalismo como aquí lo entiendo es una tradición intelectual que aprendió a articular bajo un Estado de derecho las libertades individuales y las diferencias más hondas de pensamiento» i continua, relacionant-lo amb l’humanisme, amb l’erasmisme, etc. Assumint que la definició de liberalisme inclou un problema semàntic el que fa és buidar de valor el seu propi assaig.

Gracia, però, suposo que conscient d’on li vindrien les crítiques, i posant en evidència una intel·ligència que mai no li he discutit, fa un avís per a navegants intentant desarmar els crítics que vindran després, amb l’objectiu de «callar la boca a quienes, como yo hace unos años, vociferan con mucha alegría contra cosas demasiado bárbaras como para simplificarlas a gritos.» Vociferem, doncs, i no fem cas de l’avís de navegants. Si ell diu que Ridruejo fou «un fascista honrado» nosaltres podem estar segurs que un historiador o crític o historiador de la literatura, no pot emetre aquests judicis, perquè, un cop més, està fent literatura i no assaig. I per si no ho he dit abans, literatura dolenta.

Un dels arguments que més fa servir Gracia de manera implícita, però, i suposo que també conscient de la feblesa que suposa, és apel·lar a la integritat, la bondat i l’alta cultura dels intel·lectuals que defensa. No debades parla de l’honradesa i de la rectitud d’alguns d’aquests feixistes «para entonces Ridruejo ha dimitido [1942] ya de sus cargos y es un relativo vencedor, o un vencedor cuya honradez de fascista doctrinal le exige rebelarse contra el nuevo feudalismo». Potser caldria que es llegís els principis fundadors de Falange, amb els què no crec que estigués d’acord de cap manera, per comprovar la barbaritat de l’oxímoron «honradez de fascista doctrinal».

Però, i l’autor ho sap, per això sempre s’acosta al tema de manera lateral i en comptes de justificar-ho deixa anar opinions, com si es tractés d’un publicista, aquest argument no s’aguanta per enlloc. Crec que és evident que la literatura no ens pot fer millors persones, ens pot fer més cultes, més interessants, més educats i potser, fins i tot, hi haurà algun cas en que algú esdevingui millor pel fet de llegir, escriure o composar música, però no hi ha una relació unívoca entre cultura i bondat. La cita de Said que encapçala aquest article va en aquest sentit. En la mateixa òrbita és revelador l’assaig de Rosa Sala Rose[4] quan intenta donar resposta, o fer aproximacions a una possible resposta, a la pregunta d’Steiner «¿Cómo se puede tocar a Schubert por la noche, leer a Rilke por la mañana y torturar a mediodía?» A la introducció del seu assaig Sala Rose menciona el cas de Friedrich Wilhem Ruppert, diu que la seva dona «siempre afirmó que fue un buen padre de familia», era un gran amant dels animals i tocava el violí, i «no sólo demostró ser un empleado fiel a la autoridad y dotado de un acusado sentido del deber, sino que superaba esas cualidades aportándoles, por iniciativa propia, ciertas dosis de creatividad e inventiva. De servicio en el campo de Dachau, por ejemplo, tuvo la ocurrencia de empapar con gasolina la barba de un prisionero recién ingresado y prenderle fuego con un encededor». Sala Rose també menciona Klaus Barbie que «se entrenía descifrando hexámetros homéricos en el banquillo de los acusados»; o posa l’exemple d’Albert Speer, «prototipo del “nazi culto”, soñaba con convertir Berlín en una obra de arte arquitectónica mientras enrolaba a trabajadores forzados para la industria de armamento». N’hi ha uns quants exemples més que posen de manifest la manca de relació entre cultura i bondat.

En certa manera, Gracia intenta posar aquests autors suposadament liberals, en alguns casos, i suposadament resistents, a la mateixa alçada que els autors que els estudis subalterns han intentat reivindicar. Però, contràriament al que Gracia pretén demostrar, aquests autors no són subalterns de la història de la literatura que la crítica hagi de recuperar perquè han estat negats per la història. Al cap i a la fi, i encara que Jordi Gracia sembli oblidar-ho constantment, ells van guanyar la guerra. Tot i que potser està d’acord amb la frase d’Andrés Trapiello que cita –no sabem si de manera apòcrifa– a Soldados de Salamina: «por decirlo con la fórmula acuñada por Andrés Trapiello, habían ganado la guerra, pero habían perdido la historia de la literatura».[5] O que també pensi, com el narrador de Soldados de Salamina, que els poetes sempre guanyen les guerres:

«No sé quién dijo que, gane quien gane las guerras, las pierden siempre los poetas […] el 29 de octubre de 1933, en el primer acto público de Falange Española, en el Teatro de la Comedia de Madrid, José Antonio Primo de Rivera, que siempre andaba rodeado de poetas, había dicho que “a los pueblos no los habían movido nunca más que los poetas.” La primera afirmación es una estupidez, la segunda no: es verdad que las guerras se hacen por dinero, que es poder, pero los jóvenes parten al frente y se hacen matar por palabras, que son poesía, y por eso son los poetas quienes siempre ganan las guerras, y por eso Sánchez-Mazas, que estuvo siempre al lado de José Antonio y desde ese lugar […], es más responsable de la victoria de las armas franquistas que todas las ineptas maniobras militares de aquel general decimonónico que fue Francisco Franco»[6]

Quina resistència?

La primera vegada que hi ha un intent de definició del concepte resistencia silenciosa es fa en referència a la situació i a l’actuació d’Ortega, segons el veu Castilla del Pino a través de la seva autobiografia, que li serveix a Gracia per obtenir opinions sobre l’època.

«Hacia 1947 ese silencio casi total, a excepción de algunas pocas conferencias “expresaba la conciencia de su situación en aquel momento, y adoptó la forma de conducta adecuada. Su muerte sirvió para que se le reconociera lo que con su silencio había querido decir…” [Carlos Castilla del Pino, Pretérito imperfecto, Barcelona, Tusquets, 1998, p. 499]. Quizá en este caso sutiliza o condesciende mucho Castilla del Pino, pero fue ésa una forma de la dignidad, aunque fuese rebajada, y fue ésa también una forma de resistencia, aunque fuese silenciosa.»

En realitat, aquesta resistència no és tal, perquè l’estat feixista permet les desviacions dels seus intel·lectuals, no ens serveix que Ortega sigui atacat pel bàndol ultracatòlic, perquè pel fet de ser víctima no s’és innocent. Ni tampoc podem considerar que el silenci, un silenci que en bona mesura està determinat per la manca d’interès en la política i en la cultura de l’Estat, sigui significatiu de res més que de desencantament o avorriment. Ortega, com sí que fa Ridruejo (però Ridruejo ho fa perquè és un falangista convençut, un poeta que creu, com el narrador de Soldados de Salamina diu també de Sánchez Mazas, en l’adveniment del seu paradís particular) no s’oposa al règim franquista. Però aquest paradís, no ens deixem enganyar, no és la democràcia, sinó que són els principis de la Falange i de la revolució falangista.

Les dues resistències, doncs, de les que parla Gracia, no són, en un sentit estricte, resistències a un règim feixista totalitari, perquè no qüestionen la seva validesa. A Ortega l’avorreix la pobresa intel·lectual de l’Espanya de la postguerra, Ridruejo vol recuperar els principis de la tradició falangista.

I ara, una mica de conclusions…

La resistència silenciosa —com intenta descriure-la Jordi Gracia— és impossible en un estat feixista i totalitari, no es pot continuar sent liberal i defensant les tesis del liberalisme de manera clara, perquè o has de marxar o t’afusellen.

I, després de llegir l’obra, queda clar que Jordi Gracia no demostra la seva existència. Més que un estudi sobre la realitat, el nostre passat i la història del liberalisme a Espanya aquesta és una obra sobre els motius que alguns autors tenen per justificar certa cultura falangista i franquista que, d’altra manera, hauria passat desapercebuda malgrat haver estat la cultura dels vencedors.

El que hauria de ser una reivindicació d’un passat que moltes vegades (la majoria) ens és negat, si no distorsionat, es converteix en la justificació d’un feixisme culte, il·lustrat i «de cavallers». Sorprèn que una obra d’aquestes característiques, en la que bàsicament i en més d’una tercera part del text, es fa un resum tosc del falangisme i del feixisme, tingui la pretensió d’esdevenir crítica literària; i sorprèn, encara més, que aconseguís fer-se amb un premi tan cotitzat com el Premio Anagrama de Ensayo.

 

 

[1] Derrida: conferència a Baltimore, 20 d’octubre de 1966.

[2] Terry Eagleton. Una introducción a la teoría literaria. México, 1988. FCE: «Derrida se halla decidido a no concretarse al desarrollo de nuevas técnicas de lectura: considera la deconstrucción, en última instancia, como una práctica política, como un esfuerzo por desmantelar la lógica mediante la cual se mantiene en vigor un sistema particular de pensamiento detrás del cual se encuentra todo un sistema de estructuras políticas y de instituciones sociales. No busca –sería absurdo– negar la existencia de verdades, significados, identidades, intenciones y continuaciones históricas relativamente determinados […] no es posible establecer una oposición claramente binaria entre el auténtico Derrida y los abusos de sus seguidores.»

[3] ] Vegeu: Viktor Klemperer. LTI, la lengua del Tercer Reich: apuntes de un filólogo. Barcelona, 2005. Galaxia Gutenberg. Gracia cita fragments de l’obra de Klemperer a les pàgines 177 i 178; i a la pàgina 194. I hi insisteix més sobre el tema del “lenguaje adulterado […] Porque todas las rebeldías empiezan en una raíz primordial de autenticidad: restaurar las palabras justas para designar lo real, hallar el modo de que las cosas salgan del cauce mágico-retórico en que viven sepultadas” (La resistencia silenciosa, p. 364). I, encara, “la integridad ética y el respeto a la verdad fueron prioridades anteriores porque fueron prioridades de la resistencia al fascismo, al lenguaje adulterado que impuso la propoganda totalitaria de la primera posguerra. Pero esos libros [està parlant de Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, premio Biblioteca Breve el 1965; i de Una meditación, de Juan Benet, mateix premi, l’any 1969] y algunos otros no aspiran a restituir un modelo de lengua despojada y precisa, el rumor cuerdo de una tradición clásica, porque ésa fue una terapia de mínimos, una cura de urgencia para todo aquel que empezase a pensar y a escribir bajo la nube tóxica [una altra vegada, referències accidentals per al feixisme] del fascismo de la posguerra.» (La resistencia silenciosa, p. 377)

[4] ] Rosa Sala Rose. El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras. Barcelona, 2007. Alba.

[5] Javier Cercas, Soldados de Salamina, p. 22.

[6] Javier Cercas, Soldados de Salamina, p. 51.