Etiqueta: Literatura del segle XXI

Jo també soc una pedra, «Boulder»

Coberta de Boulder, d’Eva Baltasar

 

La millor manera de fer vacances d’una mateixa és a través de la literatura, ni borratxeres, ni concerts en directe, ni sexe en grup (això m’ho han explicat, ho juro, a més, ara tampoc no es podria…). No hi ha res més adient per fugir de la pròpia vida que la lectura d’una bona novel·la, fins i tot quan decideixes evadir-te amb un text com ara Boulder, on tot és introspecció, consciència i coneixement. La prosa reflexiva de l’obra es pot interpretar com el monòleg interior d’una veu narrativa que explica el món des de dins i on tot —i sense matisos— és subjectiu.

La lírica —i no només la lírica— d’Eva Baltasar té molt més a veure amb Virginie Despentes que amb Bukowski, el jo poètic, crec que podem parlar de jo poètic en una novel·la com aquesta, té molts més deutes amb l’escriptora francesa que amb el masclista de Buck (no sé per què algú hi vol trobar semblances). I podem establir similituds entre les vicissituds de la francesa i les anades i vingudes dels personatges de Baltasar, també a Permagel, potser especialment a Permagel.

Abans de continuar, però, us faig una recomanació, si no heu llegit la novel·la (cosa que es pot fer en dues tardes, perquè el ritme narratiu és vertiginós i addictiu) i sou d’aquelles que senten que una lectura queda espatllada si en sabeu el final, atureu-vos aquí. El text que segueix conté referències a l’obra que us podrien fer malbé la màgia del final. Read more

«Americanah» o quan ja no ens importa Ulisses

 

«There are some novels that tell a great story and others that make you change the way you look at the world. Chimamanda Ngozi Adichie’s Americanah is a book that manages to do both». Amb aquestes paraules Elizabeth Day començava la seva ressenya sobre Americanah, publicada a The Guardian, el 15 d’abril de 2013. Podeu llegir-la sencera aquí.

Americanah és una novel·la total —tan total com ho pot ser una novel·la al segle XXI—, d’estructura clàssica i formalment realista. La història narra el periple d’unes vides que canvien —de temps i de lloc—, i explica la biografia de personatges que creixen, que abandonen i retroben somnis, que deixen el país d’origen i que tornen a casa. En realitat, Americanah explica la història de sempre, que tampoc no és poca cosa. Una barreja de viatge d’Ulisses, experiència proustiana i amor romàntic, que ara i adès dona bons resultats. En aquest sentit, la història que explica no és que sigui una gran història, és que és la «història», la que constantment es formula: la mateixa. I és això el que fa que la novel·la esdevingui total (ho he dit ja, tan total com ho pot ser una novel·la escrita el segle XXI, és a dir, no gaire). Però no és això el que fa d’aquesta novel·la una gran novel·la, perquè hi trobem coses millors que imitar les passes d’Odisseu durant vint anys Read more

Ressenyes d’estiu

En aquesta època de Netflix, classes de ioga, reunions de l’escala, vida social en parella, concerts, intendència domèstica, estudi de llengües modernes, reivindicació feminista, criança i feina assalariada alimentícia, queda poc espai per a l’exercici de l’escriptura per plaer i, encara menys, per a la crítica literària. Una no pot estar a tot. I com deia la meva àvia, qui molt abraça, poc estreny.

Així que, més que una ressenya, he decidit escriure quatre impressions sobre les lectures d’aquest darrer estiu, amb la voluntat de no esperar més per fer una nova entrada al blog i que no es continuïn acumulant els llibres. Read more