«The Grass is Singing», quan els llibres et trien a tu

La meva primera experiència amb Doris Lessing va ser el Quadern daurat, que vaig llegir l’any 2001. Aleshores la meva consciència feminista encara no s’havia desvetllat del tot i jo anava buscant el meu lloc al món (encara el busco, les coses no han canviat tant com perquè pensi que hi ha res permanent i l’observació i l’experiència corroboren la meva hipòtesi). Em va agradar el plantejament de la novel·la i em va semblar molt original i vaig sentir certa decepció, que s’emmirallava en la de la protagonista, per la situació caòtica de l’esquerra a Europa (la novel·la es va publicar l’any 1962), i pel desencantament cap al comunisme en general i la Unió Soviètica en concret com a solució possible al militarisme capitalista dels Estats Units i de l’OTAN.

Quan la vaig acabar de llegir i, seguint l’exemple de la protagonista, vaig començar a escriure un quadern, però en comptes de daurat, el vaig triar negre, d’acord amb les meves inquietuds del moment.

Anys després vaig llegir Mara i Dann, que no em va agradar gens. I vaig decidir que no llegiria res més de Lessing, i que el Nobel que li acabaven de donar —corria l’any 2007—, com de costum, era una cosa absurda que no tenia res a veure amb el meu gust ni la meva sensibilitat.

Fa uns mesos vaig pensar que era el moment de donar-li una altra oportunitat a Lessing i vaig buscar una edició en anglès de The Golden Notebook (l’edició en català ja la tinc a casa), però entre els lloms ordenats dels llibres de Lessing em va cridar l’atenció un títol i quan el vaig agafar i vaig veure la coberta vaig saber que ja estava decidit, que aquell llibre m’havia triat a mi. Vaig elegir-lo pel color, ho admeto (llibreteres que em coneixeu i em llegiu, podeu fer-ne escarni públic). I aquest llibre d’un vermell llampant era The Grass is Singing, primera i excel·lent novel·la de Lessing.

L’obra posa sobre la taula tres temes absolutament actuals: el racisme institucional, el capitalisme extractiu i la violència patriarcal i de l’estat. En el primer capítol assistim a la reconstrucció de l’assassinat de Mary Turner, la dona d’un granger blanc en terra usurpada als legítims propietaris, a mans d’un home negre que treballa a la casa de la parella. La policia no vol conèixer els veritables motius de l’assassinat i la resta de la novel·la és una summa dels fets i les circumstàncies que han provocat aquest assassinat i que acaben en un final que és un cercle perfecte.

La història té una doble dimensió de crítica al colonialisme i de reivindicació feminista. Planteja temes que eren tabú aleshores i ofereix dos vessants de la Mary Turner com a víctima (de les seves circumstàncies, de la societat masclista en què viu i del seu marit) i com a botxí (pertany al col·lectiu opressor).

El més interessant d’aquesta obra és que ofereix una perspectiva de la percepció dels altres com a fruit del mecanisme repressor i (re)educador de la societat en què viuen. Així, els nou vinguts han d’adaptar-se a la cosmovisió dels ocupants o marxar, i es posa de manifest que el procés de deshumanitzar els altres és una construcció artificial, executada pel poder i orientada a justificar el sotmetiment i l’explotació. I això, tal com estan les coses, amb el feixisme campant a cavall, va bé tenir-ho present.

La novel·la és una meravella per a l’hermenèutica, perquè es pot interpretar des de molts àmbits, i en tots hi ha coses interessants a extreure’n. L’excepcionalitat del text és encara més evident quan es pensa en el context i en l’any en què es va publicar, 1950. Malgrat els anys que han passat, la vigència de la novel·la resta intacta i Lessing ha esdevingut una autora canònica, també per a mi, tants anys després de no haver entès El quadern daurat.