“Ubik”, la natura de la realitat

Llegim per aprendre, fins i tot, quan no en som conscients. I escrivim per recordar.

He estat dubtant de la idoneïtat d’aquesta ressenya, del meu personal «escriure per recordar». Són dies, aquests, que ens criden a l’acció més que a la reflexió però, la majoria de les vegades, cal reflexionar abans d’actuar. Ubik és una d’aquelles lectures a les quals sempre torno. Dick és un autor al qual sempre torno, i Ubik es va convertir en un amor per a tota la vida des de la pàgina 2. Quan agafes aquesta novel·la no importa si hi ha una revolució en marxa o si el món s’enfonsa al teu voltant. La lectura és absorbent i pertorbadora. El cert és que també llegim i escrivim per evadir-nos de la realitat. Però, en el cas de Philip K. Dick, de quina realitat? La realitat és real? La realitat existeix?

Ubik és l’obra mestra d’un autor menor, pel que fa a estil i importància en el món de la literatura universal –en el cànon–, però, segurament, també és una de les novel·les que més ha influenciat els escriptors i lectors de ciència-ficció, a partir de la seva publicació (l’any 1969). I el cinema!

Si la novel·la realista del segle XIX i de bona part del segle XX representa l’estructuralisme, les novel·les de Philip K. Dick, i especialment Ubik, són novel·les postestructuralistes. El narrador d’Ubik es burla no tan sols de la suposada realitat que vol descriure, sinó també d’ell mateix en adonar-se que no pot copsar-la i que, evidentment, no hi ha manera d’expressar-la ni d’entendre-la.

“Si había algo de heroico en el deseo del postestructuralismo de dominar el mundo de los signos humanos, el postestructuralismo es cómico y antiheroico en su negativa a considerar con seriedad tales objetivos. Sin embargo, aunque el postestructuralismo se burle del estructuralismo, también se burla de sí mismo: en efecto, los postestructuralistas son estructuralistas que de pronto se dan cuenta de su error.”1

Però encara podríem anar més enllà i dir que, en certa mesura, Dick s’avança al postmodernisme:

La posmodernidad es un estilo de pensamiento que desconfía de las nociones clásicas de verdad, razón, identidad y objetividad, de la idea de progreso universal o de emancipación, de las estructuras aisladas, de los grandes relatos o de los sistemas definitivos de explicación.”2

Tot i posseir una estructura postestructuralista (si la paradoxa és possible) Ubik no deixa de ser, en el seu fons, una novel·la sobre els grans temes clàssics de la literatura universal: la persistència de l’amor, el sentit de la vida, la inexorabilitat del pas del temps… la mort.

En la conferència de Derrida que sembla donar el tret de sortida al postestructuralisme, la cita de Montaigne «Nos tenemos que dedicar a interpretar las interpretaciones más que a interpretar las cosas» esdevé cabdal per a una anàlisi de l’obra de Dick.

De la mateixa manera que els que després es convertirien en postestructuralistes reaccionen contra l’estructuralisme, perquè consideren que no existeix una base sòlida, una manera científica i certa d’explicar la cultura i d’explicar la literatura, Dick reacciona, en cadascuna de les seves novel·les –i de manera més emfàtica en Ubik–, contra la realitat, qüestionant la seva interpretació i, fins i tot, la seva existència.

El dubte s’estableix en norma, en credo, en l’única certesa de la qual es pot tenir constància. La realitat no existeix, els seus personatges no estan segurs, com a mínim, de saber-ho. Hi ha una dificultat extraordinària per arribar al coneixement de les coses –com a molt, els personatges, i, per ende, els lectors, poden assolir cert tipus d’informació, però no de coneixement–, per diferenciar el que és real del que no ho és, o per reconèixer diferents graus de realitat. No hi ha punts estables de referència, només incertesa, desconcert, relativisme.

Si bé Dick planteja la incertesa en la realitat i l’adapta als nous temps que estaven per venir, això no canvia en absolut el seu discurs occidental, heterosexual i central. La novel·la, tot i que planteja tota una revolució pel que fa al concepte d’identitat i de realitat, no deixa de contenir en el seu eix la construcció d’un personatge –heroi solitari–, un antiheroi. I un antiheroi romàntic, al final.

Però, de vegades, ens enamorem de novel·les que no ens convenen, i no podem deixar de valorar-les, tot i saber que hi ha textos que s’adapten millor al nostre cànon.

L’experiència de llegir Philip K. Dick és sempre excitant i cal una mica de predisposició per deixar-se arrossegar per les seves propostes arriscades, que quasi sempre ens fan dubtar de nosaltres mateixes. Perquè, quina és la realitat? I què és, Ubik?

1 Selden, Widdowson i Brooker (2006). La teoría literaria contemporánea. Barcelona. Ariel, p. 186.

2 Eagleton (1997). Las ilusiones del posmodernismo. Barcelona. Paidós, p. 11.