«Voces de Chernóbil», una reflexió sobre l’horror

voces-de-chernobil

«El proceso clínico de las enfermedades radiactivas dura catorce días. A los catorce días, el enfermo muere…» (p. 37)

Les catàstrofes més punyents són les ocasionades per la intervenció humana. Cap Déu no podria imaginar inferns com els que creem a la terra, cap monstre no hi podria viure. En una escala de Richter del terror jo li donaria deu punts a la bomba atòmica i, per extensió, a l’energia nuclear.

Decidir de fer una ressenya sobre Voces de Chernóbil m’ha tingut paralitzada durant els darrers mesos. Se m’han acumulat altres textos i altres lectures per ressenyar, però la urgència postposada d’aquesta en concret, ha impedit que pogués fer res més que pensar-hi, encallada, recordant la funció de la crítica (lectura, interpretació, valoració).

N’hi ha prou amb llegir el pròleg de Voces de Chernóbil («Una solitaria voz humana») per decidir que no vols continuar llegint res més. Que ja n’has tingut prou. Que no cal aprofundir en el coneixement d’aquest horror. Però continues llegint. Continues llegint mentre fas cruixir les dents i encavalques nits d’insomni. Continues llegint perquè per a les lectores com jo, nascudes durant la guerra freda i terroritzades per la por a la guerra nuclear des de la infantesa més primerenca, hi ha una curiositat dolorosa, potser malaltissa, en el poder anihilador de l’àtom.

I continues llegint perquè vols conèixer allò que pot destruir-te, que sens dubte et destruirà si ho toques, si s’esdevé.

Hi ha una mena de conjur en conèixer, perquè és quan comencem a conèixer les coses que comencen a deixar de fer-nos por. Per tant, llegir per evitar la por, per subvertir-la, per eludir-la i per això llegir el llibre de principi a fi, subratllar-lo i mirar d’entendre’l. Per arribar a la conclusió, com moltes de les persones entrevistades, que no es pot conèixer, que ni tan sols serveix de gaire recordar. Que llegir no ha estat útil als nostres propòsits.

«Y creía que lo más horroroso ya me había sucedido en el pasado. La guerra. Que estaba protegido, que ya estaba a salvo […] Pero he viajado a la zona de Chernóbil […] Y me estoy destruyendo con esta incapacidad de comprender. Porque no reconozco este mundo, un mundo en el que todo ha cambiado. Hasta el mal es distinto. El pasado ya no me protege. No me tranquiliza. Ya no hay respuestas en el pasado.» (p. 61)

L’obra sencera, feta d’entrevistes a supervivents de la catàstrofe (habitants de la zona, treballadors, familiars, nouvinguts que fugen de la guerra de Txetxènia o d’altres guerres i circumstàncies), està travessada per un sentiment d’incomprensió atroç. Els testimonis (l’autora inclosa) parlen de la incapacitat d’entendre i assimilar el què s’ha esdevingut, vint anys després dels fets (l’obra es va publicar l’any 2005). Però també hi ha el sentiment d’orfandat dels habitants de la zona, la sensació d’haver estat deixats a la seva sort, abandonats per la totpoderosa Unió Soviètica, sacrificades les seves vides en nom de l’àtom. I també hi ha l’estigma. Així doncs, incomprensió, abandonament i estigma.

«Chernóbil no solo significa conocimiento, sino también preconocimiento, porque el hombre se ha puesto en cuestión con su anterior concepción de sí mismo y del mundo […] Chernóbil es ante todo una catástrofe del tiempo. Los radionúclidos diseminados por nuestra Tierra vivirán, cincuenta, cien, doscientos mil años. Y más. Desde el punto de vista de la vida humana, son eternos. Entonces, ¿qué somos capaces de entender? ¿Está dentro de nuestras capacidades alcanzar y reconocer un sentido en este horror del que seguimos ignorándolo casi todo?» (p. 43)

Todo lo que conocemos de los horrores y temores tiene que ver con la guerra. El gulag estalinista y Auschwitz son recientes adquisiciones del mal. La historia siempre ha sido relato de guerras y de caudillos, y la guerra constituía, digamos, la medida del horror. Por eso, la gente confunde los conceptos de guerra y catástrofe […] Y esta circunstancia dificulta la comprensión de que nos hallamos ante una nueva historia. Ha empezado la historia de las catástrofes… (p. 48)

«Y un día, de pronto, te conviertes en un hombre de Chernóbil. ¡En un bicho raro! En algo que le interesa a todo el mundo y de lo que no se sabe nada. […] No perdimos una ciudad, sino toda una vida.» (p. 72-73)

Davant de la validesa de la pregunta d’Adorno sobre si es pot o no escriure poesia després d’Auschwitz tenim les repostes de Levi, Kértesz, Semprún i alguns altres, que et vénen a dir que no només es pot escriure, sinó que és necessari fer-ho. De la mateixa manera, és necessari llegir, potser no trobarem respostes però, a la manera de Boeci, hi trobarem consol: el consol de la filosofia.